La contradicció és tan visible que ja no es pot dissimular. Al ple municipal, PP i Vox voten esmenes de PSOE i Compromís. A Sagunt, de sobte, sembla que hi ha consens, que hi ha voluntat de treballar per la ciutat, que hi ha un mínim de responsabilitat compartida. Però només cal pujar un escaló, arribar a València o a Madrid, per veure com eixa voluntat desapareix. A les Corts Valencianes i al Congrés, PP i Vox voten no a tot el que proposen els mateixos partits amb qui a Sagunt diuen que poden dialogar. No és incoherència: és disciplina. És jerarquia. És la prova que la política municipal és un aparador i la política autonòmica és el lloc on es decideix de veritat.
Aquesta jerarquia té conseqüències molt concretes. La primera és que Sagunt queda sense veu. No perquè els representants locals siguen marionetes en el sentit infantil del terme, sinó perquè han acceptat un pacte on la seua autonomia és secundària. Quan el partit marca la línia, el municipi deixa de ser una prioritat. I això es nota en cada decisió que afecta la vida quotidiana de la gent.
L’article del Levante-EMV ho mostra amb una claredat que fa mal. El IES Altos Hornos, inaugurat fa només tres anys, ja ha quedat menut. Les aules prefabricades arribaran al setembre. Les places en Infantil i Primària estan pràcticament esgotades. En quart de Primària, només set places lliures en tota la ciutat. Set places per a una població que supera els setanta-quatre mil habitants i que continua creixent. Les xifres de matriculació extraordinària s’han duplicat en quatre anys. La concertada, que sempre diu que pot absorbir demanda, només té dotze places disponibles. La Generalitat, que és qui té la competència, continua improvisant, obrint unitats a última hora, com si la planificació educativa fóra un joc de taula i no una responsabilitat pública.
Aquesta improvisació no és un error tècnic. És una manera de governar. Quan PP i Vox voten en contra de totes les esmenes de l’oposició a les Corts, estan votant en contra de la planificació educativa que Sagunt necessita. Quan aproven pressupostos que no contemplen la construcció de nous centres, estan votant en contra de les famílies que busquen plaça per als seus fills. Quan defensen la “prioritat nacional” per damunt de la realitat demogràfica, estan votant en contra de les persones que arriben a la ciutat i que també formen part del seu futur.
Sagunt necessita dos nous col·legis públics d’Infantil i Primària, un al nucli històric i un al Port. Necessita un nou institut de Secundària i Batxillerat. Necessita planificació, anticipació, inversió. Necessita que la Generalitat mire les dades i actue en conseqüència. Però la Generalitat actual mira les dades i gira el cap. No perquè no les entenga, sinó perquè no són prioritàries dins del seu projecte polític. I quan una ciutat no és prioritària, queda en silenci.
Aquest silenci és el que fa que Sagunt siga un exemple del que passa quan la ultradreta marca l’agenda. No és una qüestió de soroll ideològic, sinó de conseqüències materials. Barracons. Aules saturades. Famílies que no saben on escolaritzar els seus fills. Professorat que treballa en condicions precàries. Una ciutat que creix sense que les institucions la vulguen acompanyar. Una ciutat que demana veu i rep un mur.
La política municipal intenta resistir. A Sagunt, PP i Vox voten a favor d’esmenes que, a València, els seus partits rebutgen. És un gest que vol mostrar proximitat, voluntat de diàleg, responsabilitat local. Però és un gest buit si després, en les institucions que tenen la capacitat real de decidir, es vota en contra de tot allò que la ciutat necessita. És com si Sagunt tinguera dos realitats: una de façana i una de fons. La façana diu que hi ha consens. El fons diu que no hi ha voluntat de canviar res.
La pregunta és per què. Per què PP i Vox voten una cosa a Sagunt i una altra a València. Per què accepten esmenes municipals que després els seus partits rebutgen a les Corts. La resposta és simple: perquè el municipi és un espai de gestió, però la Generalitat és un espai de poder. I el poder no es discuteix. El poder s’obeeix. Quan un partit decideix que la seua línia és prioritària, els representants locals deixen de ser veus i passen a ser peces. No marionetes en el sentit literal, però sí en el sentit polític: actors que no poden improvisar, que no poden contradir, que no poden defensar el territori si el territori no encaixa en el relat del partit.
Sagunt queda atrapada en aquesta lògica. Creix, però no és escoltada. Demana, però no és atesa. Reclama, però no és prioritària. I això té un cost que paga la ciutadania: xiquetes i xiquets sense plaça, famílies que han d’esperar, barracons que arriben com una solució temporal que es fa eterna, professorat que treballa en centres saturats, una ciutat que es veu obligada a improvisar perquè la Generalitat improvisa.
La política hauria de ser l’art de escoltar el territori. Però quan la política es converteix en l’art de obeir el partit, el territori queda en silenci. Sagunt és un exemple d’aquest silenci imposat. Un silenci que no és natural, que no és inevitable, que no és casual. És un silenci construït. Un silenci que es pot trencar, però que només es trencarà quan les institucions tornen a mirar la realitat i no la consigna.
Sagunt té veu. El problema és que, ara mateix, hi ha qui prefereix no escoltar-la.