Cada any escoltem discursos que exalten la importància de la lactància materna. Institucions, professionals sanitaris i campanyes de sensibilització recorden els seus beneficis per a la salut de la mare i del nadó. Tot això està molt bé, però crec que existeix una contradicció evident: com a societat diem a les dones que alletar és important, però massa sovint no els oferim les condicions necessàries per a fer-ho amb tranquil·litat.
La meua opinió és que la lactància materna ha de ser protegida, respectada i promoguda. Però també pense que aquesta defensa ha de partir d'un principi fonamental: la llibertat de les dones. Una mare no hauria de sentir-se culpable ni per alletar ni per no fer-ho. Les decisions sobre la criança pertanyen a cada família, però quan una dona decideix apostar per la lactància, la societat té l'obligació de donar-li suport real i no només bones paraules.
Massa vegades es trasllada tota la responsabilitat a les mares. Se les anima a donar el pit, però després es troben amb permisos de maternitat insuficients, dificultats per a conciliar, falta d'espais adequats als llocs de treball o comentaris inoportuns quan alleten en espais públics. És una incoherència enorme. No podem defensar la lactància amb una mà mentre amb l'altra mantenim barreres que la dificulten.
Encara em sorprén que en ple segle XXI hi haja persones que s'escandalitzen quan una dona dona el pit al seu fill o filla en un parc, en una cafeteria o en qualsevol altre espai públic. Alimentar un bebé és una necessitat bàsica, no un acte que haja de ser amagat. La sexualització constant del cos femení acaba provocant situacions absurdes en les quals una acció tan natural com la lactància és objecte de mirades o crítiques. Això no és un problema de les mares; és un problema de la societat.
Al mateix temps, considere que la lactància no hauria de ser presentada com una carrera d'obstacles que cada dona haja de superar en solitari. Les famílies necessiten una xarxa de suport formada per professionals sanitaris, administracions públiques, empreses i entorns familiars compromesos. Quan una mare rep informació contradictòria, manca d'acompanyament o es veu obligada a reincorporar-se massa prompte al treball, la decisió d'abandonar la lactància moltes vegades no és realment lliure.
També cal parlar de conciliació. Si de veritat considerem que els primers mesos de vida són essencials per al desenvolupament dels xiquets i xiquetes, hem d'apostar per mesures que permeten a les famílies dedicar-los temps de qualitat. No és acceptable que les exigències laborals acaben determinant aspectes tan importants de la criança. La productivitat econòmica no pot estar sempre per damunt del benestar familiar.
A més, la lactància no és només una qüestió privada. Té una dimensió social evident. Una societat que cuida les mares està invertint en salut, en prevenció i en futur. Per això les polítiques públiques han de garantir informació rigorosa, suport sanitari especialitzat i condicions laborals compatibles amb la criança.
Ara bé, reivindicar la lactància no significa convertir-la en una imposició moral. Hi ha dones que no poden alletar, que no volen fer-ho o que opten per altres alternatives. També mereixen respecte. La defensa de la lactància no pot transformar-se en un nou mecanisme per a jutjar les mares. La llibertat reproductiva i la llibertat de criança inclouen el dret a prendre decisions diferents sense sentir-se assenyalades.
Per això la reivindicació que considere més necessària és molt simple: menys discursos i més suport real. Menys consells no sol·licitats i més recursos. Menys pressió sobre les dones i més corresponsabilitat de tota la societat.
Si de veritat creiem que la lactància és beneficiosa, deixem de considerar-la un assumpte exclusiu de les mares. Convertim-la en una responsabilitat col·lectiva. Perquè la millor manera de defensar la lactància no és dir a les dones el que han de fer, sinó garantir que puguen fer allò que lliurement decidisquen.