Respirar és probablement l'acció més democràtica que existeix. Tots ho fem, sense excepció. No podem deixar de respirar durant hores mentre esperem que milloren les condicions ambientals. Tanmateix, continuem actuant com si l'aire net fora un luxe i no un dret fonamental.
Durant dècades, el progrés s'ha associat a més carreteres, més trànsit, més activitat industrial i més consum energètic. Aquest model ha generat riquesa i desenvolupament, però també ha deixat una factura ambiental que cada vegada resulta més evident. L'aire contaminat no entén de fronteres administratives ni de nivells de renda. Viatja, s'acumula i acaba afectant tota la població, encara que els seus efectes solen castigar especialment els més vulnerables: la infància, les persones majors i aquelles que pateixen malalties respiratòries o cardiovasculars.
Al País Valencià coneixem bé aquesta realitat. Les grans àrees metropolitanes suporten una elevada intensitat de trànsit, mentre que determinades zones industrials conviuen amb emissions que generen preocupació entre la ciutadania. Alhora, els episodis de calor extrema afavoreixen la formació de contaminants atmosfèrics que empitjoren encara més la situació.
El problema és que hem normalitzat l'anormalitat. Ens hem acostumat a veure files interminables de vehicles cada matí, a escoltar notícies sobre superacions dels límits de contaminació i a assumir que tot això forma part inevitable de la vida moderna. Però no hauria de ser així. Ningú acceptaria de bon grat que l'aigua que consumeix estiguera contaminada. Per què hauríem d'acceptar-ho amb l'aire?
Una de les grans contradiccions de la política ambiental és que moltes administracions reconeixen la necessitat de millorar la qualitat de l'aire mentre continuen prioritzant models de mobilitat basats quasi exclusivament en el vehicle privat. Es fan declaracions solemnes sobre sostenibilitat, però després resulta difícil ampliar xarxes de transport públic, crear carrils bici segurs o avançar cap a ciutats més saludables.
La qüestió no és demonitzar el cotxe ni culpabilitzar els ciutadans. Moltes persones no tenen alternatives reals per desplaçar-se. El problema és precisament aquest: durant massa temps no s'han creat alternatives suficients. Quan el transport públic és escàs, lent o ineficient, la ciutadania acaba optant pel vehicle privat perquè no té una altra opció viable.
També cal parlar de la dimensió social del problema. Els barris més pròxims a grans vies de circulació o a determinades activitats industrials solen suportar una càrrega ambiental superior. Això significa que les desigualtats econòmiques acaben convertint-se també en desigualtats de salut. Qui disposa de més recursos pot buscar zones més tranquil·les o habitatges millor condicionats. Qui no en té ha d'assumir les conseqüències d'aquesta situació.
La contaminació atmosfèrica és un d'aquells problemes que sembla difús perquè no sempre es veu a simple vista. No té l'impacte visual d'un abocament ni la immediatesa d'un incendi forestal. Però els seus efectes són persistents i acumulatius. Entren als nostres pulmons cada dia, formen part de la nostra rutina i condicionen silenciosament la salut de milions de persones.
Però aquest debat no pot limitar-se a descriure problemes. També ha de reivindicar solucions. Necessitem més inversió en transport públic, més espais verds urbans, més control de les emissions industrials i un compromís real amb la transició energètica. Necessitem planificació urbana pensada per a les persones i no únicament per als vehicles. Necessitem que la salut estiga al centre de les decisions polítiques.
Aquest debat és especialment rellevant per a les noves generacions. Els joves heretaran les conseqüències de les decisions que prenem hui. Si no actuem amb determinació, els efectes de la contaminació i de l'escalfament global seran cada vegada més visibles. Si, per contra, apostem per models més sostenibles, estarem construint ciutats més habitables, saludables i atractives.
L'aire és invisible, però els seus efectes no ho són. Les malalties respiratòries, els problemes cardiovasculars i la degradació ambiental tenen conseqüències molt reals sobre la vida de les persones. Per això resulta sorprenent que continue sent un tema secundari en molts debats públics. Sovint discutim sobre infraestructures, creixement econòmic o expansió urbana sense preguntar-nos quin impacte tindran sobre la salut col·lectiva.
Potser ha arribat el moment de deixar de considerar la qualitat de l'aire com una qüestió tècnica reservada a experts. Respirar aire net no és una aspiració ecologista, ni una moda, ni un caprici ideològic. És una necessitat bàsica i un dret col·lectiu.
Perquè una societat avançada no es mesura només pel que produeix o consumeix. També es mesura per la qualitat de l'aire que deixa respirar als seus ciutadans. I en aquest aspecte, encara tenim molt camí per recórrer.