Cada 13 d'agost se celebra el Dia Internacional de l'Esquerrania, una jornada dedicada a visibilitzar una característica que comparteix aproximadament un deu per cent de la població mundial: utilitzar preferentment la mà esquerra. Pot semblar una qüestió menor, però la història dels esquerrans està plena d'anècdotes, prejudicis i situacions absurdes que mereixen, almenys, una reflexió amb una certa dosi d'humor.
Jo també sóc esquerrà. O almenys això sembla que seria suficient perquè algú em col·locara una etiqueta sense preguntar massa. Perquè vivim en una societat curiosa: encara hi ha qui confon ser esquerrà amb qualsevol altra cosa que continga la paraula "esquerra". I així, mentre un simplement intenta escriure sense tacar-se la mà amb la tinta, sempre apareix algun expert improvisat disposat a traure conclusions transcendents sobre la seua personalitat, les seues idees o fins i tot els seus costums.
La realitat és molt menys emocionant. Els esquerrans només fem les coses amb una mà diferent. No pertanyem a una societat secreta. No rebem instruccions ocultes. No tenim cap pla per a controlar el món amb tisores adaptades ni amb pupitres especials. Ens limitem a conviure amb un univers dissenyat majoritàriament per a dretans.
I aquesta és, precisament, una de les grans paradoxes. Durant segles, moltes persones esquerranes van ser obligades a escriure amb la mà dreta. A les escoles, en moltes famílies i en nombrosos entorns socials es considerava que ser esquerrà era una mena de defecte a corregir. Avui això ens sembla ridícul, però no fa tant de temps que aquestes pràctiques eren habituals.
L'experiència quotidiana d'un esquerrà està plena de xicotets recordatoris que el món no ha estat pensat per a ell. Les tisores que no tallen, els pupitres impossibles, els obridors de llandes incòmodes, els ratolins d'ordinador configurats per defecte o les llibretes amb espiral que es converteixen en un obstacle mecànic. No són grans tragèdies, però sí exemples de com el disseny sovint oblida les minories.
Per això aquest dia també hauria de servir per a reivindicar una idea simple: la diversitat existeix. No totes les persones fan les coses de la mateixa manera, i això no és un problema sinó una riquesa. De fet, una societat madura és aquella que és capaç d'adaptar-se a les diferències sense intentar uniformar-ho tot.
La sàtira apareix quan observem la facilitat amb què alguns sectors necessiten classificar les persones. Eres esquerrà? Doncs ja hi haurà qui et vulga explicar què penses, què votes o com has d'actuar. Com si la mà que utilitzes per a escriure determinara automàticament la resta de la teua existència. És una simplificació tan absurda com pensar que qui escriu amb la dreta té una personalitat idèntica a la de milions d'altres persones.
Potser el missatge més important del Dia Internacional de l'Esquerrania és precisament aquest: deixem les etiquetes per als pots de conserves. Les persones som molt més complexes que una classificació ràpida. Hi ha esquerrans esportistes, músics, enginyers, agricultors, artistes, estudiants i jubilats. Hi ha esquerrans de tota mena, igual que hi ha dretans de tota mena.
Així que, en aquesta jornada, reivindique amb orgull la meua condició d'esquerrà. No perquè em faça millor ni pitjor que ningú, sinó perquè forma part de la diversitat humana. I també perquè, després de tota una vida adaptant-me a objectes pensats per a altres, crec que m'he guanyat el dret a queixar-me de les tisores.
Feliç Dia Internacional de l'Esquerrania a totes aquelles persones que continuen demostrant, cada dia, que hi ha més d'una manera correcta de fer les coses. I que, de vegades, el problema no és la mà que utilitzes, sinó els prejudicis de qui et mira.