A la taula del costat, cinc homes majors conversen amb la tranquil·litat de qui parla des de la rutina. Un d’ells deixa anar una frase que cau com una ombra damunt del matí: «Los moros son lo peor, porque no se integran ni quieren aprender el idioma». La contundència amb què ho diu contrasta amb la fragilitat de la memòria del barri on ho pronuncia.
El Port és un espai construït per la migració. Les persones que hi van arribar fa seixanta anys tampoc sabien valencià, tampoc coneixien les festes, tampoc entenien les normes socials del lloc. Van ser mirades amb recel, amb aquella barreja de paternalisme i por que acompanya sempre l’arribada de qui és nou. Amb el temps, es van integrar. No perquè foren millors que ningú, sinó perquè la integració és un procés compartit, lent, que necessita oportunitats, respecte i convivència. Exactament el mateix que necessiten les persones que arriben hui des del Marroc, Algèria, Síria o Pakistan.
La frase del bar no és nova. Es repeteix en molts espais, com si la ignorància tinguera dret a convertir-se en opinió. Però la realitat és una altra. L’aprenentatge de l’idioma depén de l’accés a formació. La integració depén de les condicions materials i de la voluntat col·lectiva. La convivència es construeix des de la igualtat, no des de la jerarquia moral. El racisme no descriu el món; el simplifica per no haver d’entendre’l.
El que passa en aquell bar del Port diu molt del que som. Diu que hem oblidat d’on venim. Diu que hem convertit la memòria en una arma selectiva. Diu que ens incomoda mirar als ulls a qui arriba ara, perquè ens recorda massa qui érem abans. En un barri que va nàixer de la migració, negar la dignitat de les persones que migren és negar la pròpia història.
La integració no és un examen que unes persones aproven i altres suspenen. És una obra col·lectiva. I quan algú afirma que “los moros son lo peor”, el que fa és renunciar a la memòria del seu propi barri. El racisme és, sobretot, una forma de desmemòria.