Hi ha actes que no són només actes. Són respiracions col·lectives, maneres de dir-nos que encara som capaços de mirar de front allò que ens va fer poble i allò que ens va fer mal. L’homenatge del 11 d’agost a les persones mortes en la indústria minero-siderúrgica és un d’eixos moments en què la comunitat es reuneix per recordar, però també per reconéixer que la història industrial del Port de Sagunt no és un relat neutre, ni un inventari de màquines, ni un museu de ferro. És una història feta de cossos, de jornades interminables, de sirenes que marcaven el ritme de la vida i, massa sovint, de silencis que anunciaven la tragèdia. 🕯️
Cada any, quan la plaça Alameda acull este acte, es fa evident que el record és una forma de justícia. Les persones que van morir en accident laboral no són xifres ni estadístiques. Eren veïnes, familiars, amistats, persones que compartien carrers, bars, converses i projectes. La seua mort no va ser inevitable: va ser conseqüència d’un sistema productiu que prioritzava la producció per damunt de la seguretat, que considerava el risc com una part natural del treball, com si la vida humana fóra un recurs més, substituïble i prescindible. Recordar-les és denunciar que aquell model industrial tenia un preu massa alt, un preu que es va pagar amb sang i absències.
Però hi ha una part de la memòria que encara costa més de verbalitzar. Les morts lentes, invisibles, les que no apareixen en cap registre oficial perquè no van ocórrer dins la fàbrica, sinó anys després, en hospitals, en cases on la tos no deixava dormir, en diagnòstics que arribaven tard. La indústria minero-siderúrgica no només va provocar accidents; va sembrar malalties respiratòries, càncers, patologies que es van transmetre com una ombra silenciosa entre generacions. Eixes morts també són conseqüència directa de la fàbrica, encara que no tinguen monument ni data concreta. Són les víctimes que no van tindre homenatge, les que van patir en silenci, les que van veure com el seu cos es convertia en testimoni d’un passat industrial que no sempre va saber protegir la seua gent. 🌫️
És hora de dir-ho clar: la memòria industrial no pot limitar-se a les morts en accident. Si volem una memòria completa, honesta i digna, hem d’incloure també les persones que van morir per malalties derivades de l’exposició a substàncies tòxiques, a pols, a fums, a condicions que hui consideraríem intolerables. No és una qüestió de culpabilitzar el passat, sinó de reconéixer-lo. Sense este reconeixement, la memòria queda incompleta, com un llibre al qual li falta un capítol fonamental.
L’acte del 11 d’agost és un pas important perquè manté viva la consciència col·lectiva. Ens recorda que el patrimoni industrial no és només arquitectura o arqueologia del ferro; és també la història humana que hi ha darrere. És la vida de les persones que van construir el Port de Sagunt amb les seues mans, amb el seu esforç i, massa sovint, amb la seua salut. Quan la Unió Musical Porteña o La Llavòr Dolçaina i Tabal acompanyen este homenatge, no només posen música: posen emoció, posen comunitat, posen un fil que uneix el passat amb el present.
Però cal anar més enllà. La societat actual té l’obligació de revisar el llegat industrial amb una mirada crítica. No podem caure en la nostàlgia fàcil ni en el relat heroïcista que glorifica la fàbrica sense parlar de les seues conseqüències. La siderúrgia va donar treball, sí, va donar identitat, va donar cohesió social. Però també va donar dolor, va donar malaltia, va donar morts que encara no han sigut reconegudes com a part del mateix procés industrial. La memòria completa és aquella que abraça totes les cares del passat, no només les que ens resulten còmodes.
Reivindicar les víctimes invisibles és també una manera de defensar el futur. En un moment en què es parla tant de transició ecològica, de nous models productius, de sostenibilitat, recordar el que va passar és una forma de garantir que no es repetisca. La memòria és una eina política, una brúixola que ens indica cap a on no volem tornar. I és també una forma de cura: cura per a les famílies que van patir, cura per al poble que necessita reconciliar-se amb la seua pròpia història, cura per a les generacions que mereixen saber d’on venen i per què és important exigir condicions laborals dignes.
El Port de Sagunt és un lloc on la memòria industrial encara respira. Respira en el monument de la Alameda, en les converses de la gent major, en les fotografies en blanc i negre, en les històries que es conten en les associacions de patrimoni. Però també respira en les absències, en les cadires buides, en els noms que ja no es pronuncien. Este homenatge és una manera de tornar-los la veu, de dir-los que no han sigut oblidats, que la seua vida forma part de la nostra història compartida.
La memòria és un acte de responsabilitat. I este 11 d’agost, quan el poble es reunisca davant del monument, no només recordarà les persones mortes en accident laboral. També, encara que siga en silenci, recordarà les que van morir després, les que van patir malalties que mai van ser reconegudes com a conseqüència de la fàbrica. Eixe silenci també és part de l’homenatge. Eixe silenci també és justícia. 🕊️