Un país que normalitza el chao pescao i el me gusta la fruta és un país que ha convertit la política en un parc temàtic de la irresponsabilitat. No és només Ayuso: és el que representa. La frivolitat com a escut, la burla com a argument, la desinformació com a estratègia. I el que inquieta no és que ella ho faça; és que funciona.
Perquè quan una presidenta respon amb una gracieta a preguntes sobre operacions milionàries amb diners públics, el que està dient és que no necessita donar explicacions. Que el control democràtic és un obstacle, no una obligació. Que la transparència és negociable. I que el vot li arriba igual, faça el que faça. Això és el veritable problema: no la frase, sinó la impunitat emocional que la sosté.
Ayuso ha construït un personatge que no governa: interpreta. Cada polèmica és un episodi més d’una sèrie on ella sempre és la víctima heroica i els altres —periodistes, oposició, institucions— són els dolents. En aquest relat, qualsevol crítica és persecució, qualsevol pregunta és atac, qualsevol irregularitat és invent. I una part del seu electorat ja no vota gestió, vota fidelitat tribal. Vota identitat. Vota contra algú, no a favor de res.
Això explica per què expressions que haurien d’escandalitzar es converteixen en consignes. El llenguatge infantilitzat, la burla, la desconnexió de la realitat, tot això no és un error: és una estratègia. Funciona perquè desactiva el debat. Si tot és broma, res és greu. Si tot és atac, res és responsabilitat. Si tot és soroll, ningú escolta les preguntes importants.
Però hi ha un punt de fractura. Quan la frivolitat deixa de ser arma i passa a ser arrogància. Quan el personatge ja no protegeix, sinó que desgasta. Quan la gent comença a percebre que darrere del chao pescao no hi ha espontaneïtat, sinó menyspreu. Que no és una líder valenta, sinó una líder que fuig. Que no és una rebel, sinó algú que es creu per damunt de les regles.
La democràcia no es trenca de sobte. Es desgasta amb cada broma que substitueix una explicació, amb cada insult que substitueix un argument, amb cada vot que es dona per identitat i no per responsabilitat. I el que passa a Madrid és un avís: quan la política es converteix en espectacle, el públic deixa de ser ciutadania i passa a ser afició. I una afició no demana comptes, només aplaudeix.
Potser per això cal dir-ho clar: el problema no és Ayuso. El problema és que un sistema que hauria de premiar la transparència està premiant la irreverència. Que un càrrec públic pot respondre chao pescao i marxar sense més. Que hi ha qui ho celebra. I que, mentrestant, els diners públics, els serveis essencials i la qualitat democràtica queden atrapats en un decorat de frases fàcils.
La política no és un meme. I si la convertim en això, després no ens sorprenguem que governen els que només saben fer soroll.