La figura d’Anita Blanch, nascuda a Sagunt el 26 de juliol de 1910, representa un cas singular de circulació cultural entre el País Valencià i Mèxic durant el primer terç del segle XX. La seua vida i obra permeten observar com les migracions artístiques contribuïren a la modernització del teatre i del cinema mexicans, alhora que revelen la capacitat d’una actriu per construir una identitat professional en un context marcat per tensions polítiques, transformacions industrials i noves formes de consum cultural. La seua trajectòria, sovint eclipsada per la popularitat de la seua germana Isabelita, mereix una lectura pròpia que la restituïsca com a actriu, empresària teatral i agent cultural de primer ordre.
Anita Blanch, registrada com Ana María Blanch Ruiz, va créixer en un Sagunt que vivia entre la industrialització siderúrgica i una vida cultural local però viva. La mort prematura del pare i la determinació de la mare, que impulsà les filles cap a les arts escèniques, foren factors decisius en la formació d’unes joves que aviat mostraren una vocació teatral intensa. Les primeres actuacions en papers menors revelaren una predisposició clara cap a l’escena, i la possibilitat d’emigrar a Amèrica en 1923, en plena expansió de les companyies dramàtiques itinerants, obrí un camí inesperat. La connexió amb la companyia de Lola Membrives i Jacinto Benavente, que buscava nous públics en Argentina, Veneçuela i Mèxic, situà Anita en un espai de circulació cultural que li permeté desenvolupar una carrera internacional.
L’arribada a Mèxic suposà un punt d’inflexió. Anita Blanch prengué classes de dansa i interpretació, i ben prompte començà a treballar amb figures destacades de l’escena mexicana. La seua precocitat i capacitat organitzativa la portaren, junt amb la seua germana, a fundar la Companyia de les Germanes Blanch, una institució fonamental en la història del teatre mexicà. El Teatro Ideal de Ciutat de Mèxic es convertí en la seua seu permanent, i allí es formaren actors que després serien figures centrals del cinema mexicà. La companyia destacà per la seua aposta per la comèdia, un gènere que Anita dominava amb naturalitat, agilitat gestual i una dicció que el públic mexicà adoptà com a pròpia. El repertori que interpretà, que incloïa comèdies costumistes, drames clàssics i sàtires socials, mostra una actriu versàtil capaç de transitar entre registres diversos sense perdre coherència artística.
El debut cinematogràfic d’Anita Blanch es produí en 1935 amb la pel·lícula Luponini de Chicago, una cinta que, malgrat les crítiques inicials, obrí la porta a una carrera fílmica que s’estendria fins a 1981. La seua participació en obres com ¡Ay, qué tiempos, señor don Simón! (1941), El abanico de Lady Windermere (1944) i, sobretot, La barraca (1945), la situaren en el centre de l’Edat d’Or del cinema mexicà. En La barraca, adaptació de la novel·la de Blasco Ibáñez, Anita aconseguí una nominació als Premis Ariel, consolidant-se com una actriu de gran profunditat dramàtica. La seua interpretació en aquesta obra és especialment rellevant per a la història cultural valenciana: una actriu nascuda a Sagunt donava vida a un univers literari valencià transformat en cinema mexicà, unint dos territoris mediterranis a través de la imatge en moviment.
Malgrat l’èxit, Anita Blanch patí un veto per part del sindicat de productors mexicans a causa de la seua relació sentimental amb Salvador Carrillo, líder del sindicat de treballadors cinematogràfics. Aquest conflicte mostra com les dinàmiques de poder en la indústria afectaven directament les trajectòries artístiques. Durant el veto, Anita es refugià en el teatre, on continuà treballant amb intensitat. Quan el conflicte es resolgué, tornà al cinema amb obres que confirmaren la seua capacitat de resistència i adaptació. La seua longevitat artística, que abasta més de cinc dècades, és un element clau per entendre la seua presència continuada en la cultura mexicana.
A partir dels anys seixanta, Anita Blanch es convertí en una figura habitual de la televisió mexicana. El productor Ernesto Alonso, agraït perquè les germanes Blanch li havien donat la primera oportunitat com a actor, la incorporà a nombroses telenovel·les. La televisió li permeté arribar a un públic massiu i mantindre una presència constant en la cultura popular mexicana. Les seues interpretacions en sèries i telenovel·les consolidaren una imatge d’actriu madura, capaç de dotar de profunditat personatges secundaris que sovint sostenien l’estructura dramàtica de les produccions.
La dimensió empresarial d’Anita Blanch és fonamental per comprendre la seua aportació. La companyia que fundà amb la seua germana no sols produí espectacles, sinó que articulà una xarxa de formació, contractació i circulació d’actors que contribuí decisivament a la professionalització del teatre mexicà. El seu paper com a empresària teatral mostra una dona que, en un context patriarcal, assumí funcions de direcció, gestió i producció. Aquest fet la converteix en una figura pionera en la història de les arts escèniques a Mèxic, i permet observar com les dones artistes negociaven espais de poder en un sistema cultural que sovint les relegava a papers secundaris.
Els reconeixements que rebé al llarg de la seua carrera, incloent-hi diverses nominacions als Premis Ariel i la Diosa de Plata a la millor actriu secundària en 1963, confirmen la seua rellevància. La seua mort, el 23 d’abril de 1983 a Ciutat de Mèxic, tancà una trajectòria que havia contribuït a definir el teatre i el cinema mexicans del segle XX. El seu llegat continua viu en la memòria de les arts escèniques i audiovisuals, i també en la història cultural valenciana, que reivindica cada vegada més les figures que, com ella, contribuïren a la modernitat artística transatlàntica.
L’estudi d’Anita Blanch permet entendre les migracions culturals valencianes del primer terç del segle XX, la construcció del teatre modern mexicà, la participació de les dones en la indústria cinematogràfica en contextos de poder masculí i la relació entre literatura valenciana i cinema mexicà. La seua trajectòria és un exemple de com una actriu saguntina va saber transformar les seues circumstàncies en una carrera que travessà fronteres, formats i èpoques, i que encara avui ofereix un camp fecund per a la investigació acadèmica.