Caminar pot ser una forma de pensar, i a vegades també una forma de mirar el món amb més claredat. Ahir, baixant pel Camí Reial cap al gym, Aitana i jo avançàvem sense pressa, com si cada pas fora una excusa per obrir finestres internes. Parlàvem de la vida, però no d’eixes converses solemnes que busquen conclusions, sinó d’eixa mena de reflexions espontànies que naixen quan algú jove et diu el que pensa sense filtres, amb la sinceritat de qui encara no ha aprés a dissimular el cansament.
Aitana em contava que, en el seu grup d’amistats, sovint se sent fora de lloc. No perquè siga diferent en allò essencial, sinó perquè li sorprén que encara hi haja qui discuteix coses que haurien de ser evidents. Em deia que li costa entendre per què hi ha persones que encara qüestionen que les dones són importants, que la diversitat és una necessitat social, que ser antifeixista és una postura de dignitat i no una extravagància. Parlava amb una barreja de serenitat i desgast, com si cada explicació que ha de repetir li llevara un trosset de paciència.
Mentre caminàvem, jo la mirava i pensava que és una sort que tinga eixa mirada tan clara. Hi ha persones adultes que no han arribat mai a eixa lucidesa, que continuen atrapades en discursos que confonen igualtat amb privilegi, diversitat amb amenaça, llibertat amb caprici. Aitana, en canvi, ho té clar: els drets no cauen del cel, no són un regal ni una concessió. Són el resultat de lluites, de renúncies, de gent que va decidir que la vida podia ser més justa. I ella ho entén amb una naturalitat que impressiona.
Però també hi havia en les seues paraules una fatiga que em va fer mal. Em deia que està cansada d’explicar sempre el mateix, d’haver de defensar les seues idees com si foren una excentricitat. Cansada de justificar que la diversitat és una riquesa, que la igualtat és un mínim, que la llibertat és un dret i no un luxe. Cansada de sentir que, en alguns espais, ser coherent és una batalla i no una conversa.
Eixa fatiga diu molt del món que habitem. Vivim en una societat que es proclama moderna, oberta, tolerant, però que encara obliga a justificar allò que hauria de ser obvi. Encara hi ha qui es molesta quan escolta la paraula feminisme, com si fora una amenaça personal. Encara hi ha qui es posa nerviós quan algú defensa la diversitat, com si la diferència fora un perill i no una oportunitat. Encara hi ha qui es riu o menysprea el compromís antifeixista, com si la memòria històrica fóra una mania i no una advertència.
Aitana, amb la seua joventut, es troba enmig d’eixe soroll. I el que em va colpir és que, tot i el cansament, no renuncia a explicar-se. No renuncia a defensar allò que creu. No renuncia a ser coherent. Però és injust que haja de fer-ho tant. És injust que una persona jove haja de gastar tanta energia en justificar la dignitat. És injust que el món li demane pedagogia constant mentre altres viuen còmodament en la ignorància.
Caminant pel Camí Reial, vaig pensar que créixer és això: saber qui eres, però també aprendre a resistir sense que el cansament et devore. Aprendre a mantindre la coherència sense perdre la tendresa. Aprendre a defensar les idees sense que es convertisquen en una càrrega insuportable. Aitana ho fa amb una força que sorprén, però també amb una vulnerabilitat que mereix ser escoltada.
La seua veu és necessària. No perquè siga perfecta, sinó perquè és honesta. No perquè tinga totes les respostes, sinó perquè té preguntes que incomoden. No perquè represente una generació, sinó perquè representa una manera de mirar el món que no vol resignar-se. I escoltar-la és un recordatori que la lluita per la dignitat no és patrimoni de ningú, sinó una responsabilitat compartida.
Potser tot això que escric naix d’eixa caminada. D’eixe moment en què vaig entendre que el cansament d’Aitana no és només seu, sinó un símptoma d’un món que encara no ha aprés a escoltar. Un món que continua exigint explicacions a qui defensa la igualtat, mentre premia el silenci de qui perpetua la injustícia. Un món que encara confon la llibertat amb la comoditat, i la diversitat amb el desordre.
Però també vaig entendre que hi ha esperança en eixa fatiga. Perquè si Aitana està cansada, és perquè no calla. Si està cansada, és perquè parla. Si està cansada, és perquè creu que el món pot ser millor i no es conforma amb el que hi ha. I eixa obstinació és, al cap i a la fi, una forma de resistència.
Caminar amb ella, encara que siga només pel Camí Reial, és recordar que la llibertat no es defensa una vegada, sinó cada dia. És recordar que la igualtat no és una meta, sinó un camí. És recordar que la diversitat no és un debat, sinó una realitat. I és recordar que, malgrat el cansament, hi ha veus que continuen avançant, que continuen explicant, que continuen lluitant.
Aitana és una d’eixes veus. I escoltar-la és una manera de no oblidar que el món encara necessita persones que no es cansen de dir el que és just, encara que els canse.