Setanta-cinc anys després, el refugi encara incomoda ^

La Convenció de Ginebra de 1951 va nàixer en un món que acabava d’eixir de la devastació. Les societats europees, ferides per la guerra i per l’horror de les persecucions, van entendre que protegir qui fuig no era un gest de caritat, sinó una obligació jurídica i moral. Aquell text va fixar el principi de no devolució, va definir qui és una persona refugiada i va establir uns drets mínims per poder reconstruir una vida en condicions de dignitat. Durant dècades, va ser una brúixola que orientava els estats i que recordava que la humanitat no es pot suspendre a les fronteres.

En 2026, però, la Convenció es troba en un moment incòmode. No perquè haja perdut vigència, ni perquè siga insuficient, sinó perquè el món ha canviat i molts governs prefereixen presentar-la com un obstacle. Les xifres de desplaçament forçat són les més altes de la història contemporània, els conflictes s’allarguen, el clima expulsa poblacions senceres i els sistemes d’asil estan saturats. Davant d’aquest escenari, alguns estats opten per externalitzar fronteres, per signar acords que traslladen la responsabilitat a tercers països o per aplicar devolucions sumàries que vulneren el dret internacional. La Convenció no falla; el que falla és la voluntat d’aplicar-la.

També pesa la politització del refugi. En molts països, la protecció de les persones refugiades s’ha convertit en arma electoral. S’alimenta la por, es confon refugi amb migració econòmica i es presenta la defensa dels drets humans com una amenaça per a la seguretat. En aquest clima, la Convenció esdevé incòmoda perquè obliga a mirar de cara realitats que alguns governs preferirien ignorar. A més, el sistema internacional de protecció està infrafinançat, i això deixa una càrrega desproporcionada sobre els països que acullen la major part de les persones refugiades, sovint amb recursos limitats.

La paradoxa és que, mentre alguns actors qüestionen la Convenció, les Nacions Unides i el HCR insisteixen que continua sent indispensable. El text és flexible, adaptable i capaç de respondre als reptes actuals si els estats el respecten. El problema no és jurídic, sinó polític. Quan la por i el càlcul electoral pesen més que la defensa de la vida, els drets humans es tornen fràgils.

Setanta-cinc anys després, la Convenció de Ginebra continua sent un mur de contenció contra la barbàrie. Renunciar-hi seria acceptar que la vida humana val menys quan travessa una frontera. El que està en crisi no és el dret de refugi, sinó la voluntat de defensar-lo. Si vols aprofundir en algun aspecte concret, com ara la pressió migratòria o la politització del refugi, puc desenvolupar-lo a partir de contextos actuals o de casos recents.