Hi ha persones que, sense haver nascut en un lloc, acaben formant part íntima de la seua manera de respirar. Ramon Lapiedra i Civera, nascut a Almenara el 1940, va ser una d’eixes figures que Sagunt va fer seues amb una naturalitat que només es reserva a qui deixa empremta. La ciutat el va nomenar fill adoptiu el 2020 i el va homenatjar públicament el 2021, en un acte que reconeixia no sols la seua carrera científica, sinó també la seua manera d’entendre el país, la cultura i la responsabilitat pública.
Lapiedra ha faltat als 86 anys, i amb ell se’n va una de les veus més sòlides del pensament científic valencià contemporani. Catedràtic de Física Teòrica, investigador en relativitat, cosmologia i mecànica quàntica, autor de llibres que buscaven explicar les manques de la realitat i les fronteres de la consciència, va ser un científic que no es conformava amb les fórmules: volia entendre el món i volia que el món s’entenguera a si mateix.
La seua etapa com a rector de la Universitat de València, entre 1984 i 1994, va marcar un abans i un després. Va impulsar la reforma dels estatuts, va consolidar l’autonomia universitària i va defensar el valencià com a llengua acadèmica en un temps en què fer-ho exigia coratge. Aquella dècada va ser un laboratori de modernització, obertura i democratització, i Lapiedra en va ser l’arquitecte principal. No era un rector de despatx: era un rector de país.
El seu compromís cívic va anar sempre lligat a una idea clara: el coneixement no és neutral, i la universitat tampoc. Va formar part del Consell Valencià de Cultura, de l’Institut d’Estudis Catalans i va presidir la plataforma Valencians pel Canvi. En ell, la ciència i la cultura no competien; es reforçaven. La seua defensa d’un País Valencià crític, culte i exigent no era retòrica, era pràctica.
Sagunt el va adoptar perquè va reconéixer en ell una manera de ser que li era pròpia: discreta però ferma, reflexiva però valenta, arrelada però universal. L’homenatge municipal del 2021 no va ser un gest protocol·lari, sinó un acte de gratitud. Lapiedra havia estat, durant dècades, una veu que ajudava a pensar el territori, a situar-lo en el mapa de la ciència i en el mapa de la dignitat.
Ara que ha faltat, queda la sensació que se’n va una part de la generació que va creure que el País Valencià podia ser més del que li havien dit que era. Una generació que va treballar per construir institucions fortes, cultura viva i ciència amb mirada pròpia. Lapiedra era d’eixos que no feien soroll, però feien país.
La ciutat que el va adoptar el recordarà com a mestre, com a rector, com a científic i com a ciutadà. I, sobretot, com a algú que va demostrar que la llum no és només una qüestió de física: és una manera d’estar al món.