Quan pense en ell, no pense en un heroi ni en una figura idealitzada. Pense en un home real, amb llums i ombres, amb silencis i contradiccions, amb fortaleses que no sempre mostrava i amb fragilitats que dissimulava com podia. Pense en un pare que no necessitava grans discursos per fer-se entendre, que tenia eixa manera de ser de la gent que ha crescut en la cultura de l’esforç, del treball fet amb les mans, del silenci que diu més que moltes paraules.
Jo vaig aprendre d’ell que la vida no sempre és justa, però que això no és excusa per deixar de lluitar. Ell lluitava. Lluitava amb la constància de qui sap que no hi ha alternativa. Lluitava per nosaltres, per la faena, per mantindre un rumb enmig de totes les tempestes que li va tocar travessar. I eixa manera de resistir, de no rendir-se, de continuar endavant encara que el món es posara en contra, és una de les herències més profundes que m’ha deixat.
Quan era menut, ell era una presència que donava seguretat. No era de grans abraçades ni de grans declaracions, però tenia eixa forma de mirar que et feia sentir que tot aniria bé. Eixa forma de preocupar-se sense fer soroll. Eixa forma de sostenir la família com qui sosté una casa enmig d’un terratrémol. I ara, quan mire enrere, entenc que moltes de les coses que faig, moltes de les decisions que prenc, moltes de les batalles que trie lluitar, venen d’eixa manera d’entendre la responsabilitat que ell em va transmetre sense manuals.
També sé que hi ha converses que no vam tindre. Preguntes que no vaig fer. Històries que ell no va contar. I hui, que faria 77 anys, eixa punxada apareix. No és una tristesa pura, però tampoc és alegria. És una nostàlgia que acompanya, que recorda que hi ha absències que no es curen, però que es transformen. En mi, la seua absència s’ha convertit en força, en consciència, en una manera de mirar el món amb més profunditat.
Ell va ser pare en un temps en què ser pare significava moltes coses que hui ja no es valoren igual. Significava treballar més hores de les que tocaven, significava renunciar a descansos, significava posar el cos i l’ànima en una faena que sovint no reconeixia l’esforç. Significava educar amb el que es tenia, amb el que es podia, amb el que es sabia. I ell ho va fer. Ho va fer com va saber, com va poder, com li va permetre la vida que li va tocar.
I jo, ara, entenc que moltes de les coses que defense, moltes de les reivindicacions que escric, moltes de les idees que m’acompanyen, tenen arrels en ell. En la seua manera de ser. En la seua manera de resistir. En la seua manera de posar dignitat fins i tot en els moments més complicats. No és casualitat. És herència. Una herència invisible, però poderosa. Una herència que no es pot quantificar, però que es nota en cada decisió que prenc, en cada batalla que lluito, en cada vegada que defense el que crec just encara que siga difícil.
Hui, en el seu aniversari, també pense en les meues filles. En com, encara que no el van conéixer, porten en elles una part d’eixa història. Una part d’eixa manera de ser que jo he transmés, i que jo vaig aprendre d’ell. I això és una forma de permanència. Una forma de vida que no depén del temps, ni de l’espai, ni de l’absència. Ell continua en elles, en mi, en la manera com eduquem, com estimem, com resistim.
Recordar-lo hui és també recordar que la vida és fràgil, que el temps passa massa ràpid, que hi ha aniversaris que ja no podem celebrar en persona. Però també és recordar que hi ha persones que no se’n van del tot. Que continuen en cada gest, en cada record, en cada decisió que prenem. Que continuen en la manera com estimem, com eduquem, com treballem, com resistim.
I resistir, al cap i a la fi, és una forma d’homenatge. Resistir amb dignitat, amb consciència, amb afecte. Resistir com ell va resistir. Resistir com ell m’ha ensenyat, encara que no ho diguera amb paraules.
Hui, que faria 77 anys, el millor regal que puc fer-li és recordar-lo amb veritat. Amb afecte, sí, però també amb honestedat. Recordar-lo com era, amb les seues fortaleses i les seues imperfeccions. Recordar-lo com un home que va fer el que va poder, que va estimar com va saber, que va deixar una empremta que continua viva.
I en eixa memòria, ell continua fent anys. Continua creixent. Continua acompanyant-me. Continua formant part de mi.