Les dades del padró del INE no deixen marge a la fantasia: Abdón i Senén han desaparegut del mapa demogràfic. No són minoritaris; són inexistents. Sagunt manté els Sants de la Pedra com qui manté una vitrina: es contempla, es reverencia, però no es viu. La ciutat que els va fer patrons era agrícola, comunitària, dependent del cel i de la terra. La ciutat actual és industrial, portuària, fragmentada, accelerada. El Camp de Morvedre ja no es pensa en clau de collita, sinó en clau de logística.
I tanmateix, continuem repetint que són “arrelats”. Arrelats a què? A un relat que ens fa sentir còmodes, a una identitat que ens agrada exhibir però que ja no practiquem. Sagunt ha canviat, però es resisteix a acceptar que alguns símbols han quedat com a decoració patrimonial. No és un drama: és una realitat. Les ciutats evolucionen, i els patrons no tenen dret diví a la permanència.
Això no vol dir que siguen inútils. La seua persistència és una forma de memòria, sí, però també és un advertiment: si no revisem què significa ser de Sagunt en 2026, acabarem convertint la identitat en un museu a l’aire lliure. Els Sants de la Pedra no necessiten descendència, però Sagunt sí que necessita coherència. No podem proclamar arrels mentre vivim d’esquena al territori que les va generar.
Sagunt continua sent casa, però només si té el coratge de mirar-se al mirall i admetre que alguns símbols ja no arrelen perquè el sòl ha canviat. I això, lluny de ser una pèrdua, pot ser una oportunitat per repensar què vol dir ser Sagunt, més enllà de repetir litúrgies que ja no ens representen.