29.7.26

Origen civil de Morvedre ^

Hi ha dates que, malgrat no figurar en cap calendari festiu, sostenen el sentit profund d’un poble. Són dies que no celebrem amb música ni amb actes oficials, però que haurien de formar part de la nostra consciència col·lectiva. El 29 de juliol de 1248 és un d’eixos dies. No és només una referència en un document antic, sinó el moment en què Morvedre es configura com a comunitat moderna, amb dret, justícia i una estructura que permet imaginar futur. És la llavor del que hui anomenem Sagunt, la base civil d’un territori que ha sabut resistir, reinventar-se i mantindre viva la seua identitat.

La Carta de Poblament, signada per Jaume I a València, és un document que va molt més enllà de la burocràcia medieval. Quan el rei afirma que els costums de València “s’estenguen a altres llocs i castells del regne”, està fent una declaració política de primer ordre. No es tracta d’imposar una manera de viure, sinó de garantir que els habitants de Morvedre tinguen accés a un sistema de drets i normes que ja funcionava en la capital. És una aposta per la cohesió, per la justícia, per la idea que un poble no és només un conjunt de cases, sinó una comunitat que necessita regles compartides per prosperar.

Este gest, que podria semblar rutinari, és en realitat una fundació. No una fundació mítica, com les que s’atribueixen a herois o a llegendes, sinó una fundació administrativa, jurídica i política. Una fundació que dona forma al que som. Morvedre renaix en aquell moment després de segles intensos, després de conquestes, conflictes i transformacions. I renaix amb una voluntat clara: ser un lloc on la vida col·lectiva tinga sentit, on la gent puga organitzar-se, on la dignitat no siga un privilegi sinó un dret.

Per això, este dia mereix ser festa. No per fer pont, no per omplir carrers de banderoles, sinó per reconéixer que tenim un origen civil que ens defineix. Celebrar esta data seria recordar que Sagunt no és una casualitat geogràfica, sinó una decisió política. Que el nostre poble naix d’un acte conscient, escrit, deliberat. Que existim perquè algú va decidir que havíem de tindre veu, normes i espai per construir comunitat. I que eixa decisió continua viva, encara que sovint la història oficial preferisca altres relats.

La memòria és una eina poderosa. No és arqueologia, no és un museu, no és un record polsós. És una forma de resistència. Quan un poble recorda el seu origen, recorda també la seua capacitat de decidir. I en temps en què les identitats es dilueixen, en què les institucions semblen llunyanes, en què la política es converteix en espectacle, recuperar el sentit fundacional és una manera de tornar a posar els peus en terra. Sagunt té una acta de naixement col·lectiva, i és esta. No la celebrem, però la vivim cada dia, en cada gest de comunitat, en cada reivindicació, en cada defensa del territori.

Imaginar este dia com a festa no és una fantasia. Seria una oportunitat per reconnectar amb la nostra història, per explicar-la a les generacions que venen, per recordar que els drets no apareixen sols, que algú els va escriure, que algú els va defensar, que algú els va atorgar perquè creia en la força d’un poble. Seria una manera de dir que la modernitat no comença amb les fàbriques ni amb les revolucions industrials, sinó amb la capacitat d’un territori de dotar-se de normes i de sentit.

Sagunt és un lloc amb moltes capes: romanes, medievals, industrials, contemporànies. Però la capa que ens dona estructura és esta. La Carta de Poblament és el nostre punt d’inici, el nostre primer pacte civil, la primera vegada que algú reconeix que ací hi ha una comunitat que mereix drets i justícia. I això, en un món que sovint oblida el valor de les paraules, és profundament revolucionari.

Reivindicar esta data és reivindicar-nos. No per nostàlgia, sinó per consciència. No per mirar arrere, sinó per entendre d’on venim i cap a on podem anar. El 29 de juliol de 1248 és el dia en què Morvedre es fa poble, en què Sagunt comença a existir amb voluntat política. I això mereix ser celebrat, contat, compartit. Mereix ser festa, encara que no ho siga.