La presència de Tavi Gallart com a pregonera ha reforçat eixa sensació de veritat compartida. El seu discurs, pronunciat davant centenars de persones, ha sigut una invitació a mirar de cara allò que encara incomoda: la violència que persisteix, les discriminacions que es disfressen de normalitat, les ferides que moltes persones continuen portant en silenci. Gallart no ha fet un pregó protocol·lari; ha fet un acte de sinceritat política i emocional. Ha recordat que els drets no són una concessió, sinó una conquesta col·lectiva, i que cada avanç ha estat sostingut per persones que han decidit no renunciar a ser qui són.
La manifestació ha avançat com un riu que no vol retrocedir. Famílies amb criatures, adolescents amb banderes, persones majors que han vist com el món canviava massa lentament, col·lectius organitzats, veïnes que potser no formen part del moviment però que entenen que la llibertat d’una persona és la llibertat de totes. El Port de Sagunt, sovint percebut com un espai industrial, ha tornat a demostrar que també és un espai de comunitat, de cultura i de reivindicació.
La música ha jugat un paper essencial: no només com a banda sonora, sinó com a llenguatge compartit. Quan les cançons han començat a sonar al Pantalà, el moll s’ha convertit en un escenari de celebració política. Celebració, sí, però no en el sentit superficial del terme. Celebració com a afirmació de vida, com a resposta a dècades de silencis imposats. Celebració com a forma de dir: “Som ací, i no ens anem”.
L’Orgull, en el fons, és això: una manera de reapropiar-se de l’espai públic, de recordar que la diversitat no és una excepció sinó una realitat quotidiana. És també una manera de denunciar que encara queda molt per fer. Les agressions homòfobes i transfòbiques no han desaparegut; les lleis que protegeixen els drets del col·lectiu continuen sent fràgils; els discursos d’odi troben altaveus massa fàcilment. Però hui, al Port, la resposta ha sigut clara: no hi ha espai per a la por.
El pregó de Tavi Gallart ha insistit en aquesta idea. Ha parlat de les persones que no poden assistir a manifestacions perquè encara viuen en entorns hostils. Ha parlat de les identitats que continuen invisibilitzades, de les lluites que no sempre ocupen titulars. Ha parlat de la necessitat de construir aliances, de no deixar ningú arrere, de fer de la diversitat un valor polític i social. I ho ha fet amb una proximitat que ha emocionat a molta gent.
Quan el sol ha començat a caure, el Port de Sagunt ha adquirit una llum especial. Les banderes, els colors, les pancartes… tot semblava formar part d’un mateix paisatge. Un paisatge que no és improvisat, sinó construït amb anys de lluita. Un paisatge que diu que la ciutat és més gran que les seues fronteres, més plural que els seus tòpics, més valenta que les seues pors.
Hui, el Port no ha celebrat: ha reivindicat. Hui, el Port no ha desfilat: ha caminat. I en eixe caminar, ha deixat clar que l’Orgull no és una festa, sinó una necessitat democràtica. Una manera de recordar que la llibertat sexual i de gènere és part essencial de qualsevol societat que es vulga justa.
La manifestació d’enguany quedarà en la memòria per moltes raons: per la força del col·lectiu, per la presència de Tavi Gallart, per la manera com la ciutat ha respost, per la llum que s’ha quedat flotant sobre el Pantalà. Però sobretot quedarà per una idea que ha travessat tota la jornada: estimar és existir, i existir és resistir.