Hi ha moments en política que fan vergonya aliena. Moments en què un homenatge a una víctima del terrorisme hauria de ser un espai de respecte, silenci i memòria compartida. Però arriba el Partit Popular i, com ja és marca de la casa, converteix el dolor en escenografia, la memòria en arma i les víctimes en un recurs retòric que utilitzen quan els convé i com els convé.
L’homenatge a Miguel Ángel Blanco hauria de ser un espai per recordar un jove regidor assassinat per ETA, un símbol d’una societat que va eixir al carrer per dir prou. Però no. En lloc d’això, Cuca Gamarra aprofita el micròfon per parlar de les incomoditats del govern, per insinuar que Pedro Sánchez no està a l’altura, per remarcar que Feijóo és víctima d’un tracte injust. I tot això mentre Feijóo mateix, hores abans, havia fet unes declaracions que tornen a tensar la corda, que tornen a utilitzar el terrorisme com a palanca política, que tornen a fer el que sempre han fet: convertir el dolor en munició.
La pregunta és inevitable: no estaven fent un homenatge a Miguel Ángel Blanco? No era un acte de memòria? No era un espai per a la dignitat? Doncs sembla que no. Sembla que per al PP qualsevol homenatge és una oportunitat per fer política partidista, per atacar el govern, per reescriure el relat, per presentar-se com els únics guardians de la decència. I això és d’un cinisme monumental.
Les víctimes del terrorisme no són propietat de ningú. No són un argument de campanya. No són un recurs per a tapar incoherències internes ni per a dissimular errors estratègics. I totes les víctimes mereixen respecte, les d’ETA i també les del terrorisme d’estat, perquè el dolor no té carnet de partit ni jerarquia moral. Però el PP, des de fa dècades, les utilitza com si foren seues. Les invoca quan li interessa, les silencia quan no quadren amb el relat, les manipula per a justificar qualsevol posició, per contradictòria que siga.
Així, acte rere acte, homenatge rere homenatge, converteixen la memòria en un instrument de confrontació. El més trist és que ja no sorprén. És el patró habitual: apropiar-se del dolor, patrimonialitzar les víctimes, convertir-les en un símbol exclusiu del seu espai polític. I quan algú recorda que la memòria és plural, que la dignitat és compartida, que el terrorisme va colpejar tota la societat, aleshores acusen de traïció, de falta de respecte, de revisionisme.
El que va passar en l’homenatge a Miguel Ángel Blanco és només un exemple més d’una manera de fer política que no busca unir, sinó dividir. Que no busca recordar, sinó instrumentalitzar. Que no busca dignificar, sinó aprofitar. I és legítim denunciar-ho, perquè la memòria de les víctimes mereix alguna cosa millor que ser utilitzada com a escenari per a discursos oportunistes.
Miguel Ángel Blanco mereix respecte. Les víctimes d’ETA mereixen respecte. Les víctimes del terrorisme d’estat mereixen respecte. La societat mereix respecte. I el PP, una vegada més, ha decidit que el respecte és secundari quan hi ha una oportunitat de fer soroll.