Les cooperatives com a estructura d’estat no són una fantasia política ni una ocurrència simpàtica per a fer més amable el capitalisme. Són, en realitat, una manera de reorganitzar el territori des de baix, amb institucions econòmiques que actuen com a contrapès a la dependència externa i a la fragilitat productiva que arrossega el País Valencià des de fa dècades. Quan parlem d’impacte territorial, parlem de poder real: capacitat de decidir què es produeix, com es produeix i per a qui es produeix.
En comarques que han patit la desindustrialització, l’abandonament agrícola o la turistificació agressiva, el cooperativisme ha funcionat com una xarxa de contenció. No és casualitat que molts municipis hagen mantingut activitat econòmica gràcies a cooperatives agràries, de treball o de serveis que han sostingut ocupació, han evitat l’èxode juvenil i han mantingut viu un teixit comunitari que, sense elles, hauria desaparegut. Quan una cooperativa arrela en un poble, el poble respira: la decisió econòmica deixa d’estar en mans d’un consell d’administració a Madrid o Luxemburg i passa a mans de la gent que viu allí, que coneix el territori i que té interés directe en la seua supervivència.
Això és estructura d’estat: institucions que vertebren el territori, que generen sobirania econòmica i que actuen com a garants d’un model productiu més estable. En un país on les crisis han arrasat sectors sencers, les cooperatives han demostrat una resiliència superior, mantenint llocs de treball i adaptant-se amb més flexibilitat. No perquè siguen màgiques, sinó perquè la seua lògica interna és diferent: no busquen maximitzar beneficis immediats, sinó sostenir projectes col·lectius a llarg termini.
L’impacte territorial també es veu en la manera com redistribueixen la riquesa. Una cooperativa no extrau recursos del territori per enviar-los a accionistes llunyans; els reinverteix en el mateix municipi, en la mateixa comarca. Això genera un cercle virtuós: més activitat econòmica local, més estabilitat social, més capacitat de planificar el futur. En zones rurals, això pot significar mantindre escoles obertes, evitar la desertització demogràfica o garantir serveis bàsics que, sense activitat econòmica, desapareixerien.
Però perquè les cooperatives puguen actuar realment com a estructura d’estat, cal una aposta política clara. No n’hi ha prou amb celebrar-les en discursos o posar-les com a exemple de bones pràctiques. Cal un marc legal que les protegisca, un finançament estable, una planificació territorial que les integre en l’estratègia econòmica del país i una administració que entenga que el cooperativisme no és un complement, sinó una alternativa estructural. En altres territoris d’Europa, les cooperatives formen part de la columna vertebral de l’economia; ací encara lluiten contra la invisibilitat i contra un imaginari que les associa a sectors residuals.
Imaginar el País Valencià del futur implica imaginar un territori cohesionat, amb comarques que no depenen de decisions preses a centenars de quilòmetres, amb empreses que no marxen quan els números no quadren, amb projectes que no es desfan al primer sotrac. Les cooperatives poden ser la infraestructura democràtica que sosté eixe futur: una manera de fer economia que no renuncia al territori, que no renuncia a la gent i que no renuncia a la dignitat.