Les xarxes socials han democratitzat la veu, sí, però també han multiplicat el soroll. I el soroll, quan entra en política, no és neutre. El soroll desordena, distorsiona, accelera. El soroll converteix qualsevol matís en sospita i qualsevol dubte en feblesa. En aquest context, el parlamentarisme, que necessita temps, escolta i una mínima voluntat de comprensió mútua, queda sovint arraconat per un relat que exigeix contundència immediata i posicionaments absoluts. És com si la política institucional haguera de competir amb un algoritme que no entén de separació de poders, ni de procediments, ni de garanties.
Això no vol dir que les xarxes siguen un enemic. De fet, poden ser una eina potentíssima per apropar la política a la ciutadania, per fer-la més transparent, més permeable, més humana. Però quan la lògica de les xarxes s’imposa sobre la lògica parlamentària, el risc és evident: la política deixa de ser un espai de deliberació per convertir-se en un escenari de performance permanent. I en eixe escenari, el que importa no és tant el que es diu, sinó com queda en vídeo, quants likes arreplega o quina frase es pot tallar per a fer-ne un clip de trenta segons.
El problema és que el parlamentarisme no està pensat per a això. No és un plató, és un lloc on es negocia, es pacta, es rectifica, es cedeix. I tot això, en xarxes, queda malament. Qui vol veure un vídeo d’algú reconeixent que potser s’ha equivocat o que ha canviat d’opinió després d’escoltar una intervenció? Qui vol compartir un fragment on una persona electa explica que ha hagut de renunciar a part de les seues demandes per arribar a un acord? La política real, la que sosté els serveis públics, els pressupostos i les lleis, no és viral. I això genera una tensió que erosiona la confiança en les institucions.
També hi ha un altre efecte subtil però profund: la política es personalitza encara més. Les xarxes reforcen la idea que la representació és una qüestió de carisma, d’estil, d’identitat digital. I això pot ser útil per connectar amb la gent, però també pot desdibuixar el paper col·lectiu del parlamentarisme. Un parlament no és un conjunt d’influencers, és un espai on es construeixen majories, on es confronten projectes, on es decideix el rumb d’un país. Quan la política es redueix a la imatge individual, el debat públic es fa més superficial i més vulnerable a la polarització.
Tot i això, no estem condemnades a triar entre un parlamentarisme antic i unes xarxes socials desbocades. El repte és trobar un equilibri. Fer que les xarxes siguen una finestra, no un substitut. Fer que la immediatesa no anul·le la reflexió. Fer que la política digital no devore la política institucional. I sobretot, recordar que la democràcia no es construeix amb tuits, sinó amb decisions que afecten la vida de la gent i que necessiten temps, responsabilitat i una mínima cultura del diàleg.
Potser el que cal és reivindicar el valor del silenci, de la pausa, de la paraula dita sense pressa. Reivindicar que la política no ha de competir amb l’algoritme, sinó resistir-lo. Reivindicar que el parlamentarisme continua sent un espai imprescindible per a ordenar el conflicte social i transformar-lo en decisions compartides. I que, si deixem que les xarxes dicten el ritme i el to de la política, acabarem amb un debat públic més sorollós, però també més buit.
En un temps de pantalles que tot ho acceleren, el parlamentarisme pot ser un recordatori incòmode però necessari: la democràcia és lenta perquè és de totes. I potser, precisament per això, val tant la pena defensar-la.