L’administració pública és eixa criatura estranya que tothom critica però que tothom necessita. És com l’aire condicionat en ple juliol: només te’n recordes quan no funciona. I, tanmateix, és l’espina dorsal d’allò que anomenem convivència. Sense personal públic no hi ha escoles, no hi ha sanitat, no hi ha serveis socials, no hi ha cultura, no hi ha protecció del territori, no hi ha res que s’assemble mínimament a una societat que es vulga dir democràtica. Però sembla que això costa d’entendre en un temps on s’ha posat de moda confondre eficiència amb retallades i gestió amb propaganda.
Aquest dia internacional hauria de servir per mirar-nos al mirall i preguntar-nos què volem ser com a comunitat. Si volem una administració pública que siga un mur de contenció contra les desigualtats o un taulell d’atenció al client gestionat per qui més barat ho faça. Si volem que les persones que hi treballen tinguen condicions dignes o si preferim continuar alimentant el tòpic del funcionariat com si fóra un esport nacional. Perquè darrere de cada expedient, de cada cita prèvia, de cada informe, hi ha persones que sostenen el que moltes vegades la política abandona.
També és un bon moment per recordar que l’administració pública no és un decorat neutre. És un espai on es decideix qui té accés a què, qui pot avançar i qui queda atrapat en un laberint de finestretes. Per això cal una administració que siga inclusiva, que parle la llengua de la gent, que entenga la diversitat com una riquesa i no com un problema, que no deixe ningú fora perquè no sap navegar per un web mal dissenyat o perquè no té els recursos per entendre un procediment que sembla escrit per un oracle.
I sí, també cal dir-ho: una administració pública forta és la millor vacuna contra els discursos que volen convertir els drets en privilegis i els serveis públics en negocis. Quan es debilita el que és de totes, creix el que és de pocs. Quan es desmantella el públic, s’obri la porta a qui vol fer caixa amb allò que hauria de ser un bé comú. I això no és una opinió radical: és una constatació que es repeteix allà on s’ha jugat a fer experiments neoliberals amb la vida de la gent.
Aquest dia, per tant, no és només un homenatge al personal públic. És una crida a la responsabilitat col·lectiva. A entendre que l’administració no és un enemic, sinó una eina que hem de cuidar, exigir i millorar. Que necessitem més recursos, més estabilitat, més formació i més respecte. Que cal blindar els serveis públics perquè siguen un refugi i no un laberint. Que cal apostar per una administració que siga capaç de respondre a les necessitats d’un país que canvia, que es diversifica i que reclama ser tractat amb dignitat.
Celebrar el Día de las Naciones Unidas para la Administración Pública és, en el fons, celebrar la idea que la democràcia no és només votar cada quatre anys, sinó garantir que el dia a dia funcione amb justícia, transparència i equitat. És reivindicar que el públic és el que ens fa iguals, el que ens sosté quan tot trontolla, el que ens recorda que som comunitat i no només individus competint per un trosset de sort.
Potser no hi haurà globus ni samarretes, però hi ha una cosa millor: la possibilitat de defensar allò que ens permet viure amb drets. I això, siga quin siga el calendari, sempre és motiu de celebració.