La primera reacció davant d’esta mena de “celebracions” és una barreja de perplexitat i cansament. Perplexitat perquè no saps si és una broma, una campanya de màrqueting o un experiment social per veure fins on arriba la nostra tolerància al surrealisme. I cansament perquè, una vegada més, el focus torna a posar-se en el cos de les dones, en la seua roba, en la seua absència de roba, en la seua disponibilitat simbòlica per a ser comentada, jutjada o convertida en trending topic.
El problema no és la roba interior, òbviament. El problema és la mirada. Eixa mirada que, disfressada de modernitat o de provocació simpàtica, continua fent exactament el mateix que fa dècades: convertir el cos femení en un espai públic, opinable, consumible i, sobretot, disponible. I això, per molt embolcall viral que tinga, continua sent el mateix masclisme de sempre, només que amb filtres d’Instagram i un hashtag que fa gràcia.
També hi ha un altre detall: la suposada llibertat. Perquè sempre que apareix una ocurrència d’estes, algú diu que és “empoderador”. Que és “trencar tabús”. Que és “celebrar el cos”. Però la pregunta és: qui ho diu? Qui marca el relat? Qui decideix què és alliberador i què és una altra forma de pressió disfressada de festa? Perquè si l’alliberament passa per seguir un guió que no has escrit tu, potser no és alliberament, sinó una altra manera de collar-te, només que amb un somriure.
I després està la dimensió pràctica. Perquè, sincerament, si hi ha un dia internacional que caldria reivindicar, seria el dia de la roba interior còmoda. El dia del sostenidor que no et mossega les costelles. El dia de les calcetes que no et recorden constantment que existixen. El dia de la roba interior que no és una tortura medieval amb puntilla. Però no: algú ha decidit que la gràcia està en no portar-ne. Com si la vida quotidiana no tinguera ja prou incomoditats.
També és curiós com estes iniciatives mai van dirigides als homes. No hi ha un dia internacional d’homes sense calçotets. I si existira, probablement seria un desastre logístic i una amenaça per a la convivència. Però sobretot demostraria una cosa: que quan el focus es posa en els cossos masculins, de sobte tot deixa de ser divertit, simbòlic o empoderador. Perquè el que és “natural” per a uns, és “provocador” per a altres. I això ja diu molt.
Al final, la qüestió de fons és molt més simple: per què continuem inventant dies que no resolen res? Per què seguim alimentant rituals que no aporten cap millora real a la vida de ningú? Per què ens costa tant posar el focus en el que de veritat importa: la igualtat efectiva, la llibertat real, la dignitat quotidiana, la seguretat, la salut, el respecte? Potser perquè això no genera clics. Potser perquè això no ven. Potser perquè això no és tan fàcil de convertir en un meme.
I tanmateix, la resistència està en dir-ho. En mirar estes ocurrències amb humor, sí, però també amb una mica de mala llet. En recordar que el feminisme no és un carnaval ni una excusa per a fer campanyes absurdes. En reivindicar que els cossos no són eslògans. En recordar que la llibertat no és llevar-se roba, sinó llevar-se pressions. I que, si algun dia hem de celebrar alguna cosa, siga que per fi hem deixat de convertir el cos de les dones en un parc temàtic.
Perquè, sincerament, si hi ha un dia que caldria instaurar, és el dia internacional de deixar de dir ximpleries. Eixe sí que seria revolucionari.