Hi ha noms que la història oficial rescata quan li convenen i n’hi ha d’altres que, tot i ser útils, queden atrapats en un relat que no els fa justícia. José Romeu, el saguntí executat pels francesos el 1812, és un d’aquests noms. L’homenatge recent que recull la premsa, amb un llibre i un acte institucional, sembla un reconeixement sincer. Però quan s’hi mira de prop, s’hi veu un problema de fons: Romeu és recordat com a heroi espanyol, però no com a valencià. Sagunt el commemora, però no el pensa. I el País Valencià, que va ser protagonista de la Guerra d’Independència, continua sent tractat com un simple escenari secundari.
La Guerra d’Independència és presentada sovint com el moment fundacional d’Espanya. Però aquesta lectura és posterior, construïda sobretot al llarg del segle XIX, quan el liberalisme necessitava mites per cohesionar un estat que encara no era una nació moderna. En 1808, la major part de la població no lluitava per una Espanya abstracta, sinó per la terra, per la comunitat, per la supervivència i per unes lleialtats que no eren nacionals en el sentit actual. El País Valencià, en particular, vivia encara la ferida recent de la pèrdua dels Furs i de la integració forçada en un estat borbònic que havia laminat les seues institucions pròpies. La identitat valenciana no era un detall folklòric, era un marc polític i cultural viu, encara que colpejat.
En aquest context, José Romeu no és només un heroi contra Napoleó. És un valencià que lluita en un territori devastat, en una guerra que al País Valencià va ser especialment dura i determinant. València va ser capital de la resistència, Sagunt va ser plaça estratègica, els pobles van patir saquejos, fam i destrucció. La participació valenciana no va ser secundària, va ser central. Però l’article que parla del seu homenatge no ho diu. No ho insinua. No ho suggereix. Romeu és presentat com un heroi espanyol, i Sagunt com una ciutat que s’hi suma amb orgull, sense cap matís, sense cap mirada pròpia.
Aquesta absència no és casual. Forma part d’un mecanisme molt antic: convertir la història valenciana en un apèndix de la història d’Espanya. Quan es parla de Romeu, es parla d’Espanya. Quan es parla de Sagunt, es parla d’un municipi que contribueix al relat nacional. Però no es parla del País Valencià com a subjecte històric. No es parla de la seua llengua, de les seues institucions perdudes, de la seua experiència pròpia de la guerra. No es parla de la possibilitat que Romeu siga un símbol valencià abans que espanyol. I això és significatiu, perquè allò que no es diu també construeix memòria.
El parc del Bicentenari de Romeu és un bon exemple d’aquesta memòria incompleta. Oficialment, és un espai dedicat a recordar un heroi local. Però en la pràctica quotidiana, la gent li diu el parc del Aigua. És una metàfora perfecta: la memòria institucional no ha arrelat, no ha sigut assumida per la comunitat, no ha generat un relat compartit. El nom oficial és una capa fina damunt d’un espai que la ciutat viu d’una altra manera. I això passa perquè el record de Romeu no s’ha treballat des de la valenciana, sinó des d’un espanyolisme amable que no interpel·la ningú.
Sagunt sap que té un parc dedicat a Romeu, sap que hi ha hagut un bicentenari, sap que s’ha publicat un llibre. Però què sap realment de Romeu. Sap que era un saguntí executat pels francesos, però sap que la seua història forma part d’un moment en què el País Valencià va ser protagonista. Sap que la seua mort és utilitzada per reforçar un relat nacional espanyol, però sap que també podria servir per reivindicar una memòria valenciana pròpia. Sap que el seu nom apareix en plaques i discursos, però sap que la seua figura podria ser una eina per repensar la relació entre Sagunt i el seu passat.
La memòria valenciana necessita una altra mirada. Necessita recuperar figures com José Romeu des d’ací, no des de Madrid. Necessita explicar que la Guerra d’Independència va ser també una guerra viscuda des del País Valencià, amb una intensitat i una especificitat que no apareixen en els relats generals. Necessita reivindicar que la nostra història no és subsidiària, que no som un decorat, que no som una nota a peu de pàgina. Necessita dir que Romeu és nostre, i que només des d’aquesta consciència pot ser universal.
Sagunt té l’oportunitat de fer-ho. Té un parc, té un llibre, té un nom que encara ressona. Però li falta el relat. Li falta la valentia de dir que Romeu és un símbol valencià abans que espanyol. Li falta la capacitat de transformar un homenatge en una reflexió col·lectiva. Li falta la voluntat de convertir la memòria en història viva, i no en un protocol que la gent reanomena sense pensar-hi.
La pregunta final és senzilla i incòmoda: de qui és José Romeu. De Sagunt. Del País Valencià. D’Espanya. De tots. Però només si el recordem des de la complexitat i no des de la simplificació. Només si acceptem que la història valenciana té veu pròpia. Només si entenem que la memòria no és un parc amb una placa, sinó una manera de mirar-nos i de dir-nos qui som.