Quan parle del País Valencià, parle d’un lloc que funciona com un monòleg llarguíssim, d’aquells que comencen amb una anècdota absurda i acaben amb una reflexió existencial que no esperaves. Parle d’un país que ha viscut massa temps entre la vergonya i la resistència, entre la paella i la política, entre la llengua i la supervivència. Parle d’un país que ha hagut d’aprendre a riure’s de si mateix perquè, si no ho feia, no li quedava altra opció que plorar.
El País Valencià és aquell amic que sempre arriba tard però que, quan arriba, ho arregla tot amb un somriure i una bossa de fartons. És aquell que et diu que està bé, que tot va bé, que no passa res, mentre per dins està fent equilibris emocionals sobre una corda fluixa. I, malgrat això, o precisament per això, és un país que estima fort, que estima amb fam, que estima amb urgència. Un país que no sap estimar a mitges.
Quan pense en la nostra identitat, em ve al cap la sensació que tenim de ser sempre els secundaris de la pel·lícula. Els catalans són els protagonistes dramàtics, els mallorquins són els personatges misteriosos que apareixen de tant en tant amb frases molt sàvies, i nosaltres som els que fem de contrapunt còmic. Els que entren en escena per dir una frase que fa riure i després desapareixen. Però això és mentida. O, com a mínim, és una veritat a mitges. Perquè darrere de cada acudit valencià hi ha una història de resistència, de supervivència i de dignitat.
La nostra llengua, per exemple, és un gag recurrent. Un gag que dura segles. Un gag que comença amb un “parles valencià o català?” i acaba amb una discussió que ningú volia tindre però que tothom sap que acabarà passant. I, mentrestant, la llengua continua viva, continua mutant, continua fent el que sempre ha fet: adaptar-se, resistir, reinventar-se. El valencià és com aquell personatge que sempre cau, sempre rep, sempre s’embolica, però que mai no desapareix de la sèrie. I això, en realitat, és heroic.
També hi ha la qüestió del territori. El País Valencià és un lloc on pots passar de la mar a la muntanya en mitja hora, i de la festa a la processó en cinc minuts. És un lloc on pots estar esmorzant una cassalla a les deu del matí i, a les dotze, estar discutint sobre política lingüística com si fores catedràtic. Som un país que viu en una contradicció permanent, però que ha convertit aquesta contradicció en estil de vida.
I després hi ha la política. Ai, la política valenciana. Si això no és humor, ja em diràs què és. La política valenciana és com un espectacle improvisat on ningú sap exactament quin paper li toca, però tothom vol ser protagonista. És un lloc on les decisions importants es prenen amb la mateixa energia que una partida de truc a les festes del poble. I, malgrat tot, el país avança. Lent, irregular, però avança. Perquè, al final, el País Valencià sempre troba la manera de tirar endavant, encara que siga fent un poc el ridícul pel camí.
Però no tot és comèdia. També hi ha moments de lucidesa. Moments en què el país es mira al mirall i diu: potser ja toca prendre’ns un poc seriosament. Moments en què recordem que som un poble amb història, amb cultura, amb una manera de viure que no és casual. Moments en què entenem que el nostre humor no és només humor, sinó una forma de defensar-nos, de protegir-nos, de no deixar que ens tornen a fer mal.
El País Valencià és un país que ha patit prou per saber que la rialla és una arma. Una arma pacífica, però arma al cap i a la fi. Una manera de dir: encara som ací. Encara resistim. Encara tenim veu. Encara tenim ganes de viure. I això és molt més revolucionari del que sembla.
Quan pense en el futur del País Valencià, no puc evitar imaginar-lo com un monòleg que encara no ha acabat. Un monòleg que va creixent, que es va complicant, que va trobant nous girs, nous personatges, noves trames. Un monòleg que, de tant en tant, fa riure, però que també fa pensar. Un monòleg que no vol ser perfecte, sinó honest.
I potser això és el que ens defineix: la nostra honestedat. La nostra manera de dir les coses tal com són, encara que siguen incòmodes. La nostra capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos sense deixar de reivindicar-nos. La nostra manera de fer país sense necessitat de grans discursos, només amb gestos, amb costums, amb llengua, amb festa, amb memòria.
El País Valencià és un país que no es pot explicar en una sola frase. Ni en un sol article. Ni en un sol monòleg. És un país que s’ha d’escoltar, que s’ha de caminar, que s’ha de menjar, que s’ha de viure. Un país que, com tots els països, té les seues misèries i les seues grandees. Però que, a diferència d’altres, té una cosa que no es pot copiar: la capacitat de convertir-ho tot en una història que val la pena contar.
I, al final, això és el que som: un país que conta històries. Històries de pobles que encara fan festa major com si el món s’haguera d’acabar demà. Històries de persones que continuen parlant valencià encara que els diguen que no serveix per a res. Històries de gent que estima la terra amb una intensitat que fa por. Històries que, com els bons acudits, no s’obliden mai.
Potser el País Valencià és això: un gag llarg, llarguíssim, que encara no hem acabat d’entendre. Però que, malgrat tot, ens fa sentir part d’alguna cosa. I això, en un món que cada vegada va més ràpid i ens vol més sols, ja és molt.