El Corpus Christi sempre m’ha semblat una celebració que parla en veu baixa però que diu coses molt fondes. És una festa que ens recorda que el sagrat no viu en els grans gestos, sinó en la fragilitat d’un tros de pa que es trenca i es reparteix. I, des del meu cristianisme viscut, no puc evitar mirar eixe pa i pensar en els cossos reals de la nostra gent, en les seues necessitats, en les seues lluites quotidianes per una vida digna.
Quan contemple la custòdia, no veig només un símbol litúrgic. Veig també les persones que esperen hores a urgències, les professionals de la sanitat que sostenen torns impossibles, les mestres que fan miracles en aules plenes, les famílies que intenten no trencar-se. El Corpus parla d’un cos que es dona, que es parteix, que es fa aliment. I això em porta a pensar en el cos social que compartim, un cos que també necessita ser cuidat, protegit i estimat.
El cristianisme que jo visc no és una fe desconnectada del món. És una fe que m’obliga a mirar la realitat amb ulls oberts i cor atent. Quan Jesús diu “Això és el meu cos”, no està fent una metàfora bonica. Està afirmant que el cos importa. El cos concret, el que pateix, el que treballa, el que es cansa, el que necessita ser atés i educat. Per això, quan defensem la sanitat pública i l’educació pública, no estem fent només una reivindicació política. Estem fent una afirmació espiritual: la dignitat humana és sagrada i no pot ser convertida en mercaderia.
La sanitat pública és, d’alguna manera, un sacrament civil. És un espai on es fa visible que totes les persones tenim dret a ser cuidades. Però quan les llistes d’espera s’allarguen, quan els centres de salut no donen l’abast, quan les professionals estan exhaustes, el pa ja no arriba a totes. I això, des de la meua fe, em colpeja. Perquè si el cos pateix, jo no puc quedar-me quieta o quiet. La defensa de la sanitat pública és una manera de dir que la vida de cada persona és valuosa i que no permetrem que siga tractada com un luxe.
L’educació pública és un altre tipus de miracle quotidià. En cada aula es reparteix un pa que no és de farina, sinó de coneixement, d’oportunitats, de futur. És allí on es construeix una societat més justa, on es fa realitat la igualtat que tant proclamem. Però també és allí on veiem com es retalla, com es privatitza, com es desvalora la tasca de les docents i dels docents. I una vegada més, la meua fe em diu que no puc callar. Perquè si el pa no arriba a totes les criatures, no és Eucaristia, és privilegi.
El Corpus és una invitació a mirar-nos com a comunitat. A preguntar-nos què fem amb els cossos vulnerables del nostre poble. A entendre que la fe no és fugir del món, sinó encarnar-se en ell. La custòdia no és només un objecte d’or, és una manera de mirar la realitat amb respecte i responsabilitat. I això implica cuidar els serveis públics que sostenen la vida de totes les persones, especialment de les més vulnerables.
Jo vull un cristianisme que suma, que acompanya, que cura. Un cristianisme que no jutja, sinó que abraça. Que entén que la fe és una manera de cuidar-nos mútuament. I cuidar-nos hui passa per defensar allò que és de totes, per organitzar-nos, per no deixar que ningú quede arrere. El Corpus ens recorda que som un sol cos, i que si una part pateix, totes patim.
El miracle del Corpus no és només que Déu es quede en un tros de pa. El miracle és que, a través d’eixe pa, ens recorda que la vida és sagrada. Que els cossos són sagrats. Que la salut i l’educació són sagrades. I que, si volem ser coherents amb la fe que diem professar, hem de defensar-les amb la mateixa tendresa i la mateixa fermesa amb què Jesús defensava la dignitat de cada persona que trobava.