Hi ha paraules que, amb el temps, perden el seu significat original i n’adopten un altre de més cru, més quotidià i, sovint, més trist. Una d’aquestes paraules és cínic. En teoria, el cinisme naix com una escola filosòfica que qüestionava convencions socials i defensava una vida austera i coherent. Però en la pràctica política contemporània, el terme ha evolucionat fins a descriure una actitud molt més prosaica: la de qui diu una cosa davant del públic i en fa una altra quan ningú no mira. La de qui converteix els principis en eslògans i els compromisos en decorats. La de qui confon governar amb posar-se davant d’una càmera.
En molts municipis, i també en institucions més grans, s’ha fet habitual veure responsables polítics que proclamen un amor profund per la llengua pròpia, que es fan fotos en actes culturals, que publiquen missatges en valencià a les xarxes socials i que, tanmateix, no l’empren en la seua gestió diària. És un fenomen que es repeteix: discursos plens de paraules boniques, però documents oficials, atencions administratives i comunicacions internes exclusivament en castellà. I quan arriba un toc d’atenció del Síndic de Greuges, recordant-los que la ciutadania té dret a ser atesa en valencià, aleshores apareix la sorpresa, la justificació o el silenci. És com si la defensa de la llengua fóra un vestit que es posa per a les fotos, però que es guarda en un calaix quan toca treballar.
Aquest comportament no és només incoherent; és profundament injust amb la ciutadania que sí que fa un esforç per mantindre viva la llengua en el seu dia a dia. També és injust amb el personal tècnic i administratiu que intenta complir la normativa lingüística i que sovint es troba amb traves polítiques o amb una falta absoluta de voluntat. I és injust, sobretot, amb la idea mateixa de servei públic, que hauria de basar-se en la coherència, la transparència i el respecte als drets de totes les persones.
Però el cinisme polític no es limita a la qüestió lingüística. També es manifesta en la relació amb el territori, amb el medi ambient i amb els col·lectius que el defensen. És habitual veure responsables polítics que apareixen en fotografies al costat de plataformes veïnals, associacions ecologistes o moviments ciutadans que lluiten per preservar un paratge natural. S’hi fan la foto, somriuen, prometen escoltar i asseguren que comparteixen la preocupació. Però, mentrestant, en els despatxos, els informes tècnics que podrien frenar projectes agressius continuen avançant, les autoritzacions es tramiten i les decisions que afecten el territori es prenen sense cap voluntat real de protecció.
Aquesta doble cara és especialment dolorosa quan es tracta d’espais naturals que la ciutadania estima i defensa. Quan un col·lectiu es mobilitza per salvar una muntanya, un bosc, una marjal o un paisatge agrícola, ho fa perquè entén que el territori és un patrimoni compartit, un llegat que no es pot substituir. Quan un governant es fa la foto amb aquest col·lectiu però no actua per protegir-lo, està convertint la participació ciutadana en un simple decorat. I això erosiona la confiança en les institucions, que és un dels pilars fonamentals de qualsevol democràcia.
El problema de fons és que el cinisme polític no és una anècdota, sinó un sistema. Funciona perquè és còmode. Funciona perquè permet quedar bé amb tothom sense assumir responsabilitats. Funciona perquè, en un món saturat d’imatges i titulars, la coherència sembla menys important que la posada en escena. Però aquesta manera de fer política té conseqüències profundes. Quan la ciutadania percep que els discursos no es corresponen amb els fets, es genera desafecció. Quan veu que les promeses no es compleixen, es genera frustració. I quan comprova que la defensa del territori o de la llengua es queda en paraules buides, es genera indignació.
La política hauria de ser l’espai on es prenen decisions que milloren la vida de les persones. Però quan es practica des del cinisme, es converteix en un exercici de supervivència personal, en una competició per controlar el relat, en una successió de gestos buits. I això no sols perjudica la ciutadania; també perjudica la pròpia institució, que perd credibilitat i autoritat moral.
És important recordar que la coherència no és un luxe, sinó una obligació. Un governant que defensa el valencià en públic hauria d’emprar-lo també en la gestió quotidiana. Un governant que diu estimar el territori hauria de demostrar-ho amb informes rigorosos, amb decisions valentes i amb una defensa real dels espais naturals. Un governant que es fa la foto amb un col·lectiu hauria d’escoltar-lo de veritat i actuar en conseqüència. La política no pot ser un teatre on cada persona interpreta un paper diferent segons el públic que tinga davant.
També és important que la ciutadania continue exigint coherència. Les persones que defensen la llengua, el territori o els serveis públics no ho fan per caprici, sinó perquè entenen que són elements essencials per a una societat justa i viva. Quan un governant actua amb cinisme, cal dir-ho. Quan un governant promet una cosa i en fa una altra, cal recordar-li-ho. Quan un governant utilitza els col·lectius socials com a decorat, cal denunciar-ho. La democràcia no és només votar cada quatre anys; és també vigilar, exigir i participar.
Potser algun dia recuperarem el sentit original de la paraula cínic, aquell que qüestionava convencions i defensava la coherència radical. Però, mentre això no arriba, convé tindre clar que el cinisme polític és un perill real. No perquè siga escandalós, sinó perquè és subtil. No perquè siga sorollós, sinó perquè és silenciós. No perquè siga excepcional, sinó perquè s’ha normalitzat. I precisament per això cal combatre’l amb fermesa, amb arguments i amb una exigència constant de transparència i responsabilitat.
La política necessita persones que creguen en allò que diuen i que facen allò que prometen. Necessita gestió, però també honestedat. Necessita eficàcia, però també respecte. Necessita, sobretot, coherència. Perquè sense coherència, la política deixa de ser un servei públic i es converteix en un espectacle. I la ciutadania no mereix espectacles; mereix institucions que la respecten i que treballen de veritat pel bé comú.