La notícia és contundent: més de 14.000 proves diagnòstiques derivades a la privada des del Departament de Salut de Sagunt. No és una anècdota, ni una decisió puntual, ni una qüestió tècnica. És un model. Un model que, a poc a poc, va buidant de contingut allò que és de totes i tots per omplir de negoci allò que només beneficia uns pocs.
El sindicat denuncia que un equip de ressonància magnètica comprat en 2023 ha estat dos anys parat. Dos anys. En un hospital com el de Sagunt, que dona servei a més de 150.000 persones. Dos anys en què la ciutadania ha hagut d’esperar, pagar o resignar-se. Dos anys en què la solució ha sigut “derivar”, com si derivar no tinguera conseqüències, com si derivar no fora una decisió política, com si derivar no alimentara un cercle pervers: infrafinances el públic, el públic no arriba, envies a la privada, la privada creix, el públic s’afebleix.
I encara més greu: a dia de hui no hi ha pacients citats per al mes de maig. Un equip nou, acabat d’engegar, i ja sense programació. És difícil trobar una imatge més clara de la desídia o de la voluntat —segons com es mire— de deixar que el sistema públic s’oxide.
Planificació deficient o estratègia calculada
Quan un hospital té dos equips de ressonància i només un funciona, i a més només de dilluns a divendres, mentre altres centres amplien horaris per reduir llistes d’espera, no estem davant d’un problema tècnic. Estem davant d’una decisió de gestió.
Quan la infermera assignada al servei només hi treballa dos dies a la setmana, no és un accident. És una manca de recursos humans que es podria resoldre si hi haguera voluntat.
Quan el lloc de radiologia continua sense cobrir-se, no és mala sort. És infraestructura pública sense personal, una fórmula que sempre acaba igual: externalització.
I quan només hi ha un tècnic de radiodiagnòstic en el torn de nit, mentre hospitals semblants en tenen dos, el missatge és clar: Sagunt no és una prioritat.
El cost real de les derivacions
La Conselleria parla de reducció de llista d’espera. Però no diu a quin preu. No diu que les derivacions són diners públics que ixen del sistema públic per alimentar el privat. No diu que, si els equips públics funcionaren a ple rendiment, no caldria pagar dues vegades: una per mantindre l’hospital i una altra per pagar el servei extern.
No diu tampoc que, quan un servei públic es deixa degradar, la ciutadania perd confiança. I quan la ciutadania perd confiança, el relat de “el privat funciona millor” es fa més fàcil de vendre.
Sagunt i el Camp de Morvedre mereixen un hospital digne
El Camp de Morvedre és un territori amb identitat, amb història, amb indústria, amb creixement demogràfic i amb necessitats reals. No pot ser que l’hospital que ha de garantir la salut de desenes de milers de persones funcione amb equipament parat, personal insuficient i planificació erràtica.
No pot ser que, mentre es parla de modernització, d’eficiència i de gestió, la realitat siga que els recursos públics s’infravaloren i s’infrautilitzen.
No pot ser que, mentre es presumeix de reduir llistes d’espera, s’amague que la solució ha sigut pagar a la privada allò que el públic podria fer si estiguera ben dotat.
La defensa de la sanitat pública no és un eslògan
És una exigència democràtica. És una qüestió de justícia social. És un compromís amb la igualtat d’oportunitats. I és, sobretot, una responsabilitat política.
Per això, cal dir-ho clar: no és admissible mantindre equips públics parats mentre es multipliquen les derivacions externes. No és admissible que Sagunt tinga un hospital a mig gas. No és admissible que el Camp de Morvedre haja d’acceptar com a normal allò que no ho és.
La sanitat pública es defensa amb personal, recursos, planificació i voluntat. I, quan cal, també amb veu. Amb una veu que diga prou. Amb una veu que recorde que la salut no és un negoci. Amb una veu que reclame el que és de totes i tots.