El 2 de maig és una data incòmoda. No perquè recorde una guerra, sinó perquè recorda una veritat que molts preferirien oblidar: els pobles només són lliures quan decideixen ser-ho. I al País Valencià, aquell impuls de dignitat tingué un nom propi: Sagunt. I un rostre: Josep Romeu i Parras. I una ombra injustament silenciosa: Maria Correa Navarro.
La història espanyola ha convertit el 2 de maig en un relat patriòtic uniforme, centralista, madrileny. Però ací, a casa nostra, la història fou una altra. Mentre Madrid s’alçava, el País Valencià ja feia temps que resistia. I Sagunt, amb Romeu al capdavant, no lluitava per cap corona ni per cap bandera aliena: lluitava per defensar la seua terra, la seua gent i la seua dignitat.
Romeu no és un heroi espanyol; és un heroi valencià. I això, encara avui, costa de dir en veu alta.
Quan Suchet li oferí salvar la vida a canvi de submissió, Romeu no va respondre com un patriota abstracte. Va respondre com un home arrelat:
“Vaig nàixer a Sagunt.”
Això és identitat. Això és nació. Això és consciència de pertinença.
Però la història oficial ha preferit convertir-lo en un soldat més d’un relat estatal que no li pertany. I encara pitjor: ha esborrat quasi del tot la figura de Maria Correa, la dona que va patir la ruïna, la violència i la pèrdua. La que va sostenir la vida mentre els homes sostenien la pólvora. La que va pagar el preu de la resistència sense que ningú li dedicara monuments ni carrers.
El 2 de maig, vist des del País Valencià, no és una festa nacional. És un avís. Ens recorda que, quan no defensem la nostra memòria, algú altre la reescriu. Que quan no expliquem la nostra història, algú altre la narra per nosaltres. I que quan no reivindiquem els nostres herois, acaben convertits en símbols d’un projecte que no és el nostre.
Sagunt va resistir perquè sabia què estava en joc: la llibertat de ser un poble i no una província.
I dos segles després, el repte és el mateix.
Perquè encara avui hi ha qui voldria que el País Valencià renunciara a la seua veu, a la seua llengua, a la seua memòria. Que acceptara un paper secundari en un relat que no hem escrit. Que callara, que obeïra, que s’adaptara.
Però la història de Romeu i Maria Correa ens diu exactament el contrari:
que els pobles que no es defensen, desapareixen.
I que els pobles que resisteixen, encara que perden batalles, acaben guanyant futur.
El 2 de maig no és un homenatge a un passat gloriós. És un mirall incòmode. Ens pregunta si estem disposats a ser tan valents com aquells que ens precediren. Si volem ser un poble que recorda o un poble que s’esborra. Si volem ser Romeu o volem ser súbdits.
Sagunt ja va respondre fa dos-cents anys.
Ara ens toca a nosaltres.