Hi ha un moment, difícil d’ubicar però fàcil de reconéixer, en què el tariro va deixar de ser només soroll i va començar a ser insinuació. Potser fou quan la festa es va convertir en escenari, quan els cossos van començar a ballar no sols per celebrar, sinó també per mostrar-se. Quan la música popular va descobrir que també podia ser sensual, i que la sensualitat no era patrimoni de cap elit, sinó un dret col·lectiu, compartit i desacomplexat.
El tariro, tariro, aquell eco de comparsa i de disbauxa, va començar a sonar diferent quan vam entendre que la festa també és un espai on els cossos reclamen presència. On la gent, siga com siga, es permet ser mirada i mirar. On el desig deixa de ser clandestí i es fa comunitari, amable, juganer. No calen escots impossibles ni músculs de revista: n’hi ha prou amb una mirada que riu, un maluc que acompanya el ritme, una complicitat que s’insinua entre nota i nota.
Potser el tariro es va tornar sexy quan vam començar a reivindicar la sensualitat quotidiana. La que no necessita permís. La que no demana perdó. La que no és objecte, sinó expressió. La que no exclou ningú. La que no es ven, sinó que es viu.
També hi ha un punt de rebel·lia en tot això. Convertir un crit popular en un gest sensual és una manera de dir que la cultura de base, la de carrer, la de la gent que ompli places i carrers, també pot ser sofisticada, suggeridora, poderosa. Que no calen focus ni catifes roges per sentir-se desitjant i desitjada. Que el desig pot nàixer d’un pas de xaranga, d’un colp de tabal, d’un somriure que s’escapa entre amics i amigues.
I així, sense adonar-nos-en, el tariro, tariro ha anat mutant. Ja no és només festa. Ja no és només soroll. Ara és un llenguatge. Un codi. Una manera de dir “estic ací”, “em sent viu”, “em deixe portar”. Una manera de celebrar que la sensualitat no és patrimoni de ningú, sinó un patrimoni compartit, obert, lliure.
Potser, al final, el tariro s’ha tornat sexy perquè nosaltres també ho hem fet. Perquè hem après a mirar-nos amb més tendresa, amb més humor, amb més desig i menys vergonya. Perquè hem descobert que la festa no és només un lloc on desconnectar, sinó un lloc on connectar-nos. Amb la música, amb la gent, amb nosaltres mateixes i mateixos.
I si el tariro, tariro és ara un sospir sensual, potser és perquè la sensualitat, com la festa, sempre ha sigut nostra. Només calia escoltar-la.