Quan el sol encara no havia après a alçar-se sobre el Mediterrani i les aigües eren un mirall on els déus jugaven a reflectir-se, Zakynthos, fill de Dardanos, avançava amb la seua embarcació cap a un destí que no sabia anomenar. Des de feia setmanes, un mateix somni el perseguia: un turó altíssim, un riu que brillava com una serp de plata i una guineu d’ulls d’ambre que li parlava amb una veu que no era d’aquest món. Aquell somni, repetit nit rere nit, havia anat convertint-se en una mena de crida interior que no podia ignorar. No era un oracle, ni un mandat diví, sinó una intuïció profunda, com si la terra mateixa li demanara que la trobés.
Quan la seua nau arribà a una costa desconeguda, Zakynthos sentí que el cor li bategava amb una força nova. Les ones murmuraven un nom que ell no havia pronunciat mai, però que li resultava familiar, com si formara part d’un record antic: Arse, Arse, Arse. Aquell eco el guià fins a una platja ampla, envoltada de muntanyes que s’alçaven com guardians silenciosos. En posar el peu a terra, tingué la sensació que havia arribat al lloc que el somni li havia promés.
Explorant l’interior, descobrí un bosc dens, ple d’arrels que semblaven moure’s com serps adormides. Entre les ombres, trobà una obertura estreta, una mena de túnel excavat no per mans humanes, sinó per alguna força antiga. Era el Fuchsbau, un espai que no pertanyia a cap geografia coneguda. En travessar-lo, el temps semblà doblegar-se, com si cada pas el portara a un món diferent.
Dins del Fuchsbau, l’esperava la guineu del seu somni. No era un animal corrent. Els seus ulls d’ambre brillaven amb una saviesa que superava qualsevol criatura viva. La seua presència imposava respecte, però també una estranya calma.
Zakynthos, encara desconcertat, preguntà què volia d’ell. La guineu li respongué amb una veu suau, però ferma, que semblava sorgir de totes les direccions alhora. Li digué que aquell territori era antic i que necessitava una persona que sabera escoltar-lo. Per això li oferí tres monedes, cadascuna amb un significat diferent: una per al passat, una per al present i una per al futur. Si les lliurava amb sinceritat, la terra li revelaria on fundar la seua ciutat.
Zakynthos acceptà el tracte, encara que no entenia del tot què significava. Les monedes brillaven com si contingueren llum pròpia, i en tocar-les sentí una energia que li recorria el braç fins al cor.
La guineu el conduí a un primer espai dins del Fuchsbau, on el temps retrocedia com una onada que torna enrere. Davant seu aparegué Hèrcules, encara jove, lluitant contra el lleó de Nemea. La força del semidéu era tan gran que l’aire tremolava. Quan finalment derrotà la bèstia, la terra s’obrí lleument i una veu profunda proclamà que aquell turó seria refugi de persones valentes. Zakynthos deixà caure la primera moneda, i el passat quedà segellat.
El Fuchsbau canvià de forma i el portà a un segon espai, on el riu Palancia fluïa amb una intensitat que no havia vist mai. A l’altra riba, una jove caçadora, que semblava ser Diana, observava el corrent amb una serenitat divina. Li digué que aquella terra era viva i que necessitava algú que la respectara i la cuidara. Zakynthos lliurà la segona moneda, consagrant el present.
La guineu el guià finalment a un tercer espai, on el futur es mostrava com un paisatge devastat. Veié muralles caigudes, flames que devoraven la ciutat i un general d’ulls foscos, Anníbal, jurant venjança. Però entre les ruïnes també veié persones reconstruint, aixecant pedres, compartint esperança. La guineu li xiuxiuejà que la ciutat que fundaria seria destruïda, però sempre renaixeria, perquè la seua força no seria de pedra, sinó de memòria. Zakynthos deixà caure la tercera moneda, i el futur quedà obert.
Quan eixí del Fuchsbau, el túnel desaparegué com si mai no haguera existit. Davant seu, el turó del castell brillava amb una llum nova, com si el sol haguera decidit besar-lo per primera vegada. Entengué que aquell era el lloc que el somni li havia anunciat. Allí fundà Arse, que amb el temps seria Saguntum, Murbīṭir, Morvedre i finalment Sagunt. Una ciutat que travessaria segles, imperis i guerres, però que sempre tornaria a alçar-se, fidel a la promesa de la guineu.
Zakynthos guardà el record del Fuchsbau com un secret sagrat. Sabia que ningú no el creuria si ho contava, però també sabia que no calia. La ciutat parlaria per ell. I encara hui, en nits de lluna nova, hi ha qui diu que una guineu d’ulls d’ambre ronda el castell, vigilant que la ciutat continue complint el seu destí, renaixent sempre que calga, com una flama que mai no s’apaga.