Durant molts anys vaig pensar que menjava perquè m’agradava menjar. Que era tan simple com això. Però no ho era. Menjava perquè tenia ansietat, perquè el silenci em feia soroll, perquè la incertesa em cremava per dins i perquè el meu cos havia aprés que la manera més ràpida d’abaixar el volum del món era omplir-me l’estómac. El menjar era refugi, anestèsia i companyia. I també era una presó.
Hi ha una frase de la psicòloga Geneen Roth que sempre m’ha colpit: “Quan deixes de lluitar amb el menjar, comences a escoltar el que realment tens fam”. Jo no escoltava res. Només tapava. Tapava la por, la pressió, la solitud, la sensació de no arribar mai a tot. Tapava fins i tot la meua pròpia veu. I quan tapes massa, arriba un moment en què ja no saps què és teu i què és només soroll emocional.
El menjar per ansietat no és un caprici ni una falta de voluntat. És un mecanisme de supervivència. El cos busca una via ràpida per regular-se, i el sucre, els greixos i la sensació d’estar ple activen circuits de calma immediata. És biologia, no fracàs. Però també és un cercle que es tanca sobre tu. Com més ansietat, més menjar. Com més menjar, més culpa. Com més culpa, més ansietat. I així, una volta i una altra.
Jo vaig viure molts anys dins d’eixe cercle. I encara que ara parle en passat, no ho faig des de la superioritat de qui ja ho té tot resolt, sinó des de la consciència de qui sap que això és un camí llarg, irregular i profundament humà. Vaig perdre quasi noranta quilos, sí, però el pes no era el problema. El problema era la funció que complia el menjar en la meua vida. I això no desapareix amb una dieta. Això només canvia quan tu canvies.
Quan vaig deixar de menjar per ansietat, el buit va aparéixer de colp. Un buit real, físic, emocional. Un buit que abans s’omplia amb un impuls. I el cos, que és savi i tossut, va buscar una alternativa. Va ser aleshores quan vaig començar a fer esport. Al principi, només per moure’m. Després, per sentir-me millor. I finalment, sense adonar-me’n, per calmar-me. El gimnàs es va convertir en el meu nou refugi. I ací és on apareix la pregunta incòmoda: addicció per addicció?
La resposta no és tan senzilla. L’esport és saludable, sí. Però també pot convertir-se en una crossa emocional si és l’única via que tens per regular-te. Quan vaig començar a notar que si un dia no anava al gimnàs em pujava una mena d’inquietud, una sensació de desordre intern, vaig entendre que no havia resolt el problema, només l’havia traslladat. El menjar havia deixat de ser la meua vàlvula d’escapament, però la necessitat de tindre’n una continuava allí.
La psiquiatra Judson Brewer diu que “tota addicció és, en el fons, un intent de fugir del malestar”. I això em va fer pensar. No era el menjar. No era el gimnàs. Era el malestar. Era la manera com jo gestionava la pressió, la por, la incertesa. Era la necessitat de tindre un lloc on posar tot allò que no sabia com sostenir.
Això no vol dir que ara veja l’esport com un problema. Al contrari. L’esport m’ha donat salut, energia, estructura i una relació nova amb el meu cos. Però també m’ha obligat a mirar-me de front. A preguntar-me què passa quan no puc entrenar. Què passa quan tinc un mal dia. Què passa quan l’ansietat torna i no tinc una via ràpida per apagar-la. I ací és on he entés que el treball real no és deixar de menjar per ansietat ni substituir-ho per una rutina esportiva. El treball real és aprendre a escoltar-me.
He aprés que la regulació emocional no pot dependre d’una sola cosa. Ni del menjar, ni de l’esport, ni de cap hàbit que convertim en salvavides. He aprés que la calma no es construeix només amb accions, sinó amb comprensió. Amb paciència. Amb la capacitat de dir-me: “Estàs nerviós, estàs cansat, estàs espantat, i això està bé”. He aprés que el cos parla, i que si no l’escoltes, crida.
També he aprés que la vergonya és un dels motors més potents de l’addicció. La vergonya de menjar d’amagat. La vergonya de no controlar-te. La vergonya de sentir que no tens força de voluntat. Però la vergonya no cura res. Només t’aïlla. Només et fa més vulnerable. Només et fa buscar encara més allò que et calma de manera immediata. Per això, parlar-ne és tan important. Per això, escriure açò també és una manera de trencar el silenci.
Hi ha una cita de Brené Brown que m’acompanya sovint: “La vergonya no pot sobreviure si és parlada”. I és veritat. Quan vaig començar a explicar que menjava per ansietat, que no era una qüestió de gana, que era una qüestió de supervivència emocional, vaig començar a entendre’m millor. I quan vaig començar a entendre’m, vaig començar a canviar.
Ara, quan entrenar es converteix en una necessitat massa rígida, ho note. Quan el cos em demana descans i el cap em diu que no puc parar, ho identifique. Quan l’ansietat apareix i la primera idea és “ves al gimnàs i ja està”, m’ature un moment i em pregunte què està passant realment. No sempre ho aconseguisc, però ara almenys ho veig. I veure-ho ja és una forma de llibertat.
No crec que siga una addicció per una altra. Crec que és un procés. Un desplaçament. Una transició cap a una manera més sana de viure, però que encara necessita consciència i equilibri. L’esport és una eina, no una solució. La solució és entendre què estic intentant calmar. I això és un treball que no s’acaba mai, però que val la pena.
Perquè al final, el que busquem no és deixar de menjar per ansietat ni entrenar cada dia com si ens hi anara la vida. El que busquem és viure amb una mica més de pau. Amb una mica més de veritat. Amb una mica més de capacitat per sostenir-nos sense fugir de nosaltres mateixos.
I això, encara que coste, és possible.