Com a delegat sindical d’USO a Indra, veig cada dia com la cultura del control es disfressa de necessitat operativa. Se’ns diu que és per garantir la productivitat, per assegurar la qualitat del servei, per protegir la informació. Però darrere d’aquest relat hi ha una realitat més crua: la desconfiança estructural cap a les persones treballadores i la voluntat de convertir la monitorització en un mecanisme permanent de disciplina. El test Barbulescu, amb els seus criteris de proporcionalitat, necessitat, transparència i informació prèvia, és un recordatori que els drets digitals no són un luxe, sinó una condició mínima per a un treball digne.
El problema és que massa vegades aquests principis es queden en paper mullat. En empreses grans com Indra, on la complexitat organitzativa pot servir d’excusa per a pràctiques opaques, és fàcil que la vigilància s’implante sense un debat real, sense consultar la plantilla i sense explicar clarament què es controla, per què i amb quin límit. I quan això passa, el missatge és clar: la persona treballadora deixa de ser subjecte de drets i passa a ser un recurs monitoritzable, un node més dins d’un sistema que prioritza el control per damunt de la confiança.
El test Barbulescu no és només un instrument jurídic. És una advertència. Ens diu que la vigilància indiscriminada no és admissible, que no es pot monitoritzar per si de cas, que no es pot convertir la sospita en política preventiva. Ens diu que la dignitat laboral no es negocia. I, sobretot, ens recorda que la tecnologia no pot ser una coartada per erosionar drets fonamentals.
En el sector TIC, on la pressió per complir terminis i objectius és constant, la vigilància pot convertir-se en una forma subtil de coerció. Quan saps que cada moviment pot ser registrat, que cada comunicació pot ser analitzada, que cada pausa pot ser interpretada, treballes amb por. I un treball fet amb por no és productiu, ni saludable, ni sostenible. La vigilància excessiva no millora el rendiment; només deteriora la confiança i alimenta el burnout.
Per això, des del sindicalisme, hem de reivindicar una altra manera d’entendre la gestió. No es tracta de negar la necessitat de certs mecanismes de control, sinó de situar-los en el seu lloc: com a últim recurs, no com a punt de partida. La informació prèvia, la transparència i la proporcionalitat no són tràmits administratius, sinó garanties democràtiques dins de l’empresa. Quan es vulneren, no només es posa en risc la validesa d’un acomiadament o d’una sanció; es posa en risc la salut laboral i la cohesió dels equips.
El futur del treball passa per la confiança, no per la vigilància. Passa per escoltar, no per monitoritzar. Passa per construir espais on la tecnologia siga una eina al servei de les persones, i no una eina per controlar-les. El test Barbulescu és un punt de partida, però la responsabilitat és col·lectiva: empreses, sindicats i persones treballadores hem de decidir quin model volem. I des de la meua posició, ho tinc clar: volem un model que respecte la dignitat, que defense la intimitat i que entenga que la productivitat real només naix quan hi ha llibertat i confiança.