Quan Pérez Llorca afirma que la vaga indefinida del professorat és “fer política”, no està llançant una opinió improvisada, sinó que revela una manera molt concreta d’entendre el poder, la societat i el paper de la comunitat educativa. Aquesta afirmació, aparentment senzilla, conté una càrrega ideològica profunda: pretén deslegitimar la protesta, reduir-la a una maniobra partidista i situar el govern en una suposada neutralitat que, en realitat, no existeix.
Com recordava Joan Fuster, la política no és un àmbit reservat a les institucions ni un joc exclusiu de despatxos. La política és la vida en comú: les decisions que afecten la quotidianitat, les condicions materials que determinen si una aula funciona o si un centre educatiu pot oferir un ensenyament digne. Per això, quan el professorat es mobilitza, no fa política partidista, sinó política en el seu sentit més essencial: aquella que naix de la necessitat i de la defensa del bé comú.
El problema de fons és que, quan un governant diu que una vaga és “fer política”, en realitat està dient que no és la seua política. Això evidencia una doble vara de mesurar. Quan el Consell augmenta el finançament de la concertada, això es presenta com una decisió de gestió. Quan es retallen programes de suport al valencià, es parla de racionalització. Quan s’ignoren ràtios insostenibles, baixes sense cobrir o la precarietat del professorat, es qualifiquen de problemes tècnics. En canvi, quan el professorat diu prou i ix al carrer, aleshores sí: això és política, i a més una política que molesta i que cal desacreditar.
Aquesta forma d’explicar la realitat no és nova. Respon a una estratègia que busca monopolitzar el significat de la política i reduir-la a allò que fan les institucions quan governen. Però la política no és patrimoni de cap conselleria; és de qui la practica, de qui la defensa i de qui la necessita. I hui, qui la necessita és un professorat que porta anys sostenint el sistema educatiu amb vocació i esforç personal, més que no amb polítiques públiques adequades.
La vaga indefinida no és cap caprici ni una maniobra partidista. És la resposta a una acumulació de problemes cada vegada més insostenibles: aules massificades, burocràcia desbordant, manca de recursos, degradació de les condicions laborals i la percepció que l’educació pública ha deixat de ser prioritària. Qualsevol persona que conega de prop un centre educatiu sap que aquesta realitat no és exagerada.
Dir que això és “fer política” és tan evident com dir que respirar és fer biologia. Ho és, però no en el sentit partidista que alguns volen imposar, sinó en el sentit profund de defensar allò que és de totes i tots. La política del professorat és la de la vida quotidiana, la que naix del compromís amb l’alumnat. No busca privilegis, sinó drets; no imposa, sinó que reclama una educació pública digna, inclusiva i de qualitat.
En aquest debat hi ha també un element que sovint queda en l’ombra: el valencià. Quan es parla de la vaga i de les seues reivindicacions, la llengua desapareix del discurs institucional, i això no és casual. La defensa del valencià en l’escola pública és una qüestió clau perquè afecta la igualtat d’oportunitats, la cohesió social i la preservació del patrimoni cultural.
Quan un govern retalla programes en valencià, en dificulta la presència o afavoreix models que el releguen, també està fent política, i una política amb conseqüències profundes. La comunitat educativa ho sap: sense valencià no hi ha una escola pública completa ni igualtat real. La llengua no és un afegit, sinó un element central. Defensar-la és defensar la funció social de l’escola.
Per això, la frase de Pérez Llorca no és innocent. Forma part d’un relat que divideix entre una política considerada legítima —la del govern— i una altra considerada il·legítima —la de la ciutadania que protesta. Però la democràcia no funciona així: necessita una ciutadania activa, crítica i disposada a defensar els seus drets.
La qüestió, per tant, no és si la vaga és política, sinó per què molesta tant que ho siga. Potser perquè posa en evidència contradiccions, perquè mostra que la comunitat educativa no està disposada a resignar-se, o perquè recorda que l’educació pública és un pilar fonamental de la societat.
La vaga és política, sí. I per sort. Perquè és una política que defensa drets, denuncia injustícies i posa al centre l’educació i el futur. No busca dividir, sinó construir; no reclama privilegis, sinó dignitat. I, malgrat els intents de deslegitimació, continua sent una de les expressions més nobles de la participació democràtica.