Elegir valencià no és una qüestió tècnica ni un tràmit administratiu. És una decisió política, social i emocional que afecta el futur de les persones menudes i el futur col·lectiu del nostre poble. La llei que parla de “llibertat educativa” presenta l’elecció lingüística com si fora un gest neutre, com si totes les llengües jugaren en el mateix camp i amb les mateixes regles. Però això és fals. El castellà és hegemònic i omnipresent, mentre que el valencià continua sent una llengua minoritzada que ha de lluitar per cada espai que ocupa.
Aquesta falsa llibertat és una maniobra per convertir en opció privada allò que hauria de ser un compromís públic: garantir que totes les persones tinguen accés real i efectiu a la llengua pròpia del territori. Quan una llengua està en inferioritat social, no hi ha elecció lliure possible. És com quan en dècades passades semblava normal que els fills anaren a la universitat i les filles es quedaren a casa. Formalment era una elecció, però la desigualtat estructural la convertia en una imposició silenciosa. Ara passa el mateix amb el valencià.
A més, la llei limita el pes del valencià encara que les famílies el trien. És una llibertat vigilada, condicionada i retallada. Una llibertat que només funciona si no molesta. Una llibertat que, en realitat, busca que el valencià continue sent residual.
Però cal dir-ho clar: triar valencià és triar més llengües, no menys. Les persones escolaritzades en valencià acaben dominant valencià i castellà. Les que només reben castellà, sovint no. No és ideologia, és evidència. És pedagogia. És sentit comú. El text original ho recorda amb una frase que ho resumeix tot: si elegim valencià, aprenem dues llengües; si elegim castellà, n’aprenem una.
També és cert que moltes famílies que no parlen valencià a casa decideixen regalar-lo a les seues criatures a través de l’escola. És un acte d’amor i de responsabilitat. Regalar una llengua és regalar una manera de mirar el món, una porta a la cultura que ens envolta i una clau per connectar amb la gent que tenim a prop. És un regal que no caduca i que no es pot pagar amb diners.
Triar valencià és també un acte de dignitat col·lectiva. És afirmar que la llengua pròpia no és un problema, sinó una oportunitat. És defensar que la diversitat lingüística és una riquesa i no una nosa. És reivindicar que la igualtat real només existeix quan les llengües minoritzades tenen espais, recursos i presència suficient per no quedar arraconades.
No es tracta només de quina llengua volem que aprenguen les nostres criatures, sinó de quantes. No es tracta només de competència lingüística, sinó de justícia social. No es tracta només de marcar una casella, sinó de decidir quin futur volem per al nostre país.
Per això, en un moment en què es vol fer passar per neutral una política que debilita el valencià, cal alçar la veu. Cal triar valencià. Cal defensar-lo. Cal exigir que siga present a les escoles, als carrers, als mitjans i a les institucions. Cal recordar que una llengua que no es protegeix, es perd. I que una llengua que es perd, empobreix tota la comunitat.
La crida és clara: triem valencià. Triem futur. Triem dignitat. Triem no deixar-nos enganyar per una falsa llibertat que només beneficia qui ja ho té tot. Triem ser part activa d’un poble que vol continuar existint amb la seua veu pròpia. Triem valencià, i fem-ho amb orgull, amb consciència i amb determinació.