Quan el món entra en guerra, el llenguatge es deshumanitza. Tot passen a ser mapes, objectius, bàndols, titulars i estratègies. En aquest context, parlar de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Roja és parlar d’una altra cosa molt diferent: de persones concretíssimes, de cossos ferits, de famílies separades, de vides que no apareixen als comunicats oficials. I això, en temps de conflictes armats com els que colpegen Iran i Palestina, no és menor: és essencial.
Les guerres no sols maten, també erosionen la idea mateixa d’humanitat compartida. Quan les invasions, els bombardejos i els bloquejos es normalitzen en el discurs públic, el risc més gran no és només el nombre de víctimes, sinó l’anestèsia moral. En eixe paisatge, la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja actuen com una incomoditat necessària. Recorden, a cada intervenció, que hi ha límits que no s’haurien de traspassar, encara que estiguen sent trepitjats un rere l’altre.
La seua força no és la potència militar ni la capacitat de pressió política. És una altra, molt més fràgil però també molt més radical: la neutralitat humanitària. Atendre sense preguntar, salvar vides sense distingir en funció del bàndol, sostenir persones civils quan ningú més ho fa. En conflictes tan carregats d’ideologia, propaganda i interessos geopolítics com els que afecten Oriente Mitjà, aquesta postura és sovint malentesa, atacada o directament posada en perill. Però precisament per això és imprescindible.
En llocs com Palestina, la Mitja Lluna Roja fa front a una realitat on l’emergència ja no és excepcional, sinó estructural. Hospitals saturats, ambulàncies amb accés limitat, personal sanitari exhaust i comunitats senceres vivint en un estat de trauma continu. A Iran, en un escenari d’escalada bèl·lica i atac a infraestructures, la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja intenten mantindre en peu espais mínims de protecció i assistència enmig del caos. No solucionen la guerra, però eviten que el col·lapse siga absolut.
Hi ha qui critica aquestes organitzacions perquè “no prenen partit”. Però potser el problema està en confondre neutralitat amb indiferència. No posicionar-se militarment no vol dir callar davant del patiment. Ben al contrari: la seua existència és una acusació silenciosa contra totes les parts que incompleixen el dret humanitari i contra una comunitat internacional que massa sovint arriba tard, quan arriba.
També cal dir-ho clar: la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja no són entitats abstractes. No són només un emblema sobre fons blanc. Són persones locals, voluntariat i professionals que viuen als territoris afectats, que també tenen famílies, pors i ferides. Persones que treballen sota bombardejos, restriccions i amenaces, i que, malgrat tot, continuen posant-se l’armilla amb un símbol que hauria de protegir-les, però que cada vegada ho fa menys.
En temps de guerra, aquests símbols haurien de ser sagrats. No ho són. I el fet que siguen atacats amb tanta freqüència diu molt més del món en què vivim que de les organitzacions que els porten. Respectar la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja no és una qüestió de caritat, sinó de drets humans i de dret internacional. Quan no es respecten, el missatge és clar: la vida civil val cada vegada menys.
També ens interpel·len des de lluny. Des de la comoditat relativa dels territoris no bombardejats, és fàcil mirar aquests conflictes com si foren inevitables, llunyans o excessivament complexos. Però el treball de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja ens recorda que, fins i tot allí, hi ha espai per a l’ètica, per a la cura i per a la responsabilitat col·lectiva. Que no tot està perdut mentre hi haja persones disposades a protegir la vida, encara que siga a contracorrent.
Defendre aquestes organitzacions no implica justificar cap guerra ni blanquejar cap estat. Implica afirmar una idea bàsica: hi ha persones que no haurien de ser sacrificables. Que la salut, l’aigua, l’atenció mèdica i la dignitat no poden ser armes. Que, encara que el món semble girar-se cap a la lògica de la força, hi ha qui continua resistint des de la lògica de la humanitat.
Potser no pararan les guerres d’Iran o Palestina. Però sense la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja, el panorama seria encara més fosc. En temps d’invasions i destrucció, el seu treball no és una nota a peu de pàgina: és una línia roja. I creuar-la, com ja sabem, té conseqüències que tard o d’hora acabem pagant totes.