Per una educació pública que no s’agenolla davant ningú ✊📚🔥
Hi ha vagues que són un avís. I n’hi ha que són un colp damunt la taula. La vaga indefinida del professorat valencià, a partir de l’11 de maig, és exactament això: un colp necessari, legítim i inevitable. No perquè el professorat vulga conflicte, sinó perquè l’administració ha convertit la paciència en un luxe i la dignitat en una batalla.
Durant anys, el sistema educatiu valencià ha funcionat gràcies a la generositat d’un col·lectiu que ha sostingut les escoles amb vocació, hores extra i un compromís que cap govern ha sabut —o ha volgut— reconéixer. Però tot té un límit. I el límit ha arribat. Quan un sistema s’aguanta només per l’esforç de qui el treballa, no és un sistema: és un abús.
La vaga no és un problema. El problema és allò que l’ha provocada.
🟥 Ràtios insostenibles: l’aula no és un magatzem
Reduir ràtios no és una demanda sindical; és una exigència pedagògica. És impossible atendre 25 o 30 alumnes com mereixen. És impossible personalitzar, detectar dificultats, acompanyar emocionalment, innovar.
Amb ràtios altes, l’escola deixa d’educar i passa a apagar incendis.
I això ho paguen els xiquets i xiquetes, i ho pateixen les famílies.
Qui diga que les ràtios no importen, no ha entrat en una aula en la seua vida.
🟥 Plantilles insuficients: la inclusió no es fa amb discursos
La inclusió és un dret, no un eslògan. I un dret sense recursos és una mentida.
Sense professorat suficient, sense especialistes, sense reforços, l’alumnat amb necessitats específiques queda desprotegit.
La inclusió no es proclama: es garanteix.
I ara mateix, no es garanteix.
🟥 Burocràcia absurda: hores perdudes, educació perduda
El professorat dedica més temps a omplir formularis que a preparar classes.
Això no és modernització; és negligència.
Cada hora de burocràcia és una hora robada a l’alumnat.
I això sí que és un problema real, no la vaga.
🟥 Salaris congelats i precarietat: cuidar qui cuida
Un professorat maltractat institucionalment és un professorat que es crema.
I quan el professorat es crema, l’alumnat ho nota.
La continuïtat, els vincles, el seguiment… tot això desapareix quan les condicions són indignes.
Invertir en el professorat és invertir en la infància.
No fer-ho és condemnar el futur.
🟥 Infraestructures indignes: barracons, calor, fred i silenci institucional
Encara hi ha barracons. Encara hi ha centres sense climatització. Encara hi ha aules saturades i espais que farien vergonya a qualsevol responsable polític si haguera de portar-hi els seus fills.
L’educació pública no pot ser un acte de resistència.
Ha de ser un espai de dignitat.
🟥 El valencià: identitat, cohesió i futur
Defensar el valencià a l’escola no és una batalla cultural: és garantir que l’alumnat domine totes les llengües que li obrin portes.
És cohesió, és igualtat, és futur.
I el professorat ho sap millor que ningú.
🟥 Per què cal donar suport a aquesta vaga?
Perquè sense professorat respectat no hi ha educació pública de qualitat.
Perquè les famílies mereixen un sistema estable, modern i ben dotat.
Perquè l’alumnat mereix aprendre en condicions dignes.
Perquè la vaga és l’últim recurs quan la negociació ha sigut un mur.
Perquè un país que no defensa la seua educació pública està renunciant a existir amb dignitat.
I perquè, al final, aquesta vaga ens pregunta a tots: de quin costat estem?
Del costat de qui sosté les escoles o del costat de qui les desmantella?
🟥 La comunitat educativa: un front que no es pot dividir
Els centres educatius són comunitat educativa: professorat, famílies, alumnat, personal no docent, barris, municipis.
I aquesta comunitat educativa sap perfectament que, quan el professorat es planta, no ho fa per ells: ho fa per tot el sistema.
Donar suport a la vaga no és triar bàndol; és triar futur.
És dir a l’administració que l’educació no és negociable.
És recordar que l’escola pública és un pilar democràtic i que, si el deixem caure, tot el que hi ha damunt s’ensorra.
🟥 Aquesta vaga és un acte de responsabilitat
La vaga indefinida del professorat valencià és un punt d’inflexió.
És un “fins ací” que feia anys que calia.
És una defensa del que és de tots.
És una exigència de respecte, de recursos i de futur.
Per això, hui més que mai, cal dir-ho sense por i sense matisos:
estar al costat del professorat és estar al costat de l’alumnat, de les famílies i del futur del País Valencià.
I això no és radical.
Radical és resignar-se.
✊📚🔥💚