Cada 23 d’abril celebrem el llibre com si fora un objecte que naix sol, com si apareguera per art d’encantament a les llibreries, a les escoles i a les prestatgeries de casa. Però darrere de cada pàgina hi ha persones que pensen, que investiguen, que dubten, que s’hi deixen hores i vida. I, tanmateix, massa sovint el sistema cultural tracta aquestes persones com si foren un recurs inesgotable i gratuït.
El Dia del Llibre hauria de ser, sobretot, el dia de les autores i els autors, de totes les persones que escriuen. Però no sempre ho és.
Celebrar el llibre sense defensar els drets de qui el crea és fer-ho a mitges. Vivim en un ecosistema cultural que exigeix omnipresència, hiperproductivitat i disponibilitat constant. Se’ls demana que signen, que promocionen, que facen tallers, que generen contingut, que mantinguen xarxes socials, que accepten condicions precàries i que, a més, donen les gràcies. Tot això mentre els seus drets són qüestionats, minimitzats o directament ignorats.
La paradoxa és evident: tothom diu estimar els llibres, però no tothom respecta qui els fa possibles.
Els drets d’autor no són un caprici. Són la base de la dignitat creativa. No parlem només de diners, sinó de reconeixement, d’autonomia, de capacitat de decidir sobre la pròpia obra. Són la garantia que la cultura no es convertisca en un monocultiu dominat per grans plataformes que ho volen tot barat, ràpid i sense matisos. Sense drets, les persones que escriuen es converteixen en mà d’obra invisible. I una cultura que invisibilitza qui la crea és una cultura empobrida.
També vivim en l’era del “tot gratis”, del “tot disponible ara mateix”. Però darrere d’aquesta falsa gratuïtat hi ha un cost altíssim: la precarització de la creació. Quan normalitzem que un llibre circule sense control, que una obra es copie, que un text es reutilitze sense permís, estem dient que la feina intel·lectual no val res. I si la feina intel·lectual no val res, què queda de la cultura?
El 23 d’abril hauria de ser molt més que roses i signatures. Hauria de ser un recordatori incòmode: la cultura necessita condicions dignes per a qui la fa possible. Necessita institucions valentes, editorials transparents, escoles que eduquen en el respecte a la creació i una ciutadania que entenga que pagar per cultura és un acte de responsabilitat col·lectiva. No es tracta de romantitzar l’autoria, sinó de dignificar-la.
Sense persones que escriuen, el 23 d’abril seria només una data al calendari. Els llibres no naixen sols. I si volem que continuen naixent, cal defensar els drets de qui els crea amb la mateixa passió amb què defensem la lectura. El Dia del Llibre és una celebració, sí, però també és una trinxera. I és hora d’omplir-la de veus, de reivindicació i de consciència.