Hui, 17 d’abril, el Dia de les persones preses palestines ens recorda una veritat incòmoda però innegable: la presó és un dels pilars centrals del règim de control que Israel exerceix sobre el poble palestí. No és un accident, ni una conseqüència col·lateral del conflicte. És una estratègia política deliberada.
Més de 9.600 persones palestines —homes, dones, xiquets, xiquetes i adolescents— continuen empresonades en centres penitenciaris israelians. Moltes fa dècades, sense garanties processals reals i sotmeses a un sistema que utilitza la detenció com a mecanisme de disciplinament col·lectiu. Les denúncies de tortures, violència sexual, negligència mèdica i condicions indignes no són episodis puntuals: són la prova d’un model penitenciari que opera fora dels estàndards internacionals i que busca trencar la resistència d’un poble sencer.
La nova llei aprovada pel Knesset, que obri la porta a la pena de mort per a persones palestines jutjades en tribunals militars, no fa més que reforçar aquesta arquitectura repressiva. És una mesura que consolida un marc jurídic d’excepció, on la vida palestina queda reduïda a un objecte polític prescindible. Organitzacions expertes com Addameer han documentat desenes de morts sota tortura o violència sexual dins de les presons. Són fets que encaixen en la definició de crims de lesa humanitat i que, malgrat la seua gravetat, continuen sense conseqüències.
Des d’una perspectiva d’esquerres, el que ocorre en les presons israelianes no pot desvincular-se de la lògica colonial que estructura la relació entre Israel i Palestina. La presó és un instrument de govern, una eina per gestionar la població ocupada, una forma de produir por i submissió. És també un espai on es fa evident la jerarquia racial i política que sosté el sistema: qui és detingut, qui és jutjat, qui és condemnat i qui és deshumanitzat.
Davant d’això, el silenci no és neutral. És una forma de legitimar la impunitat. Assenyalar aquestes vulneracions no és una qüestió d’alineament ideològic, sinó de compromís amb els drets humans i amb la dignitat de totes les persones. La solidaritat amb el poble palestí no és un gest simbòlic: és una exigència política i moral davant d’un sistema que converteix la vida en matèria descartable.
Hui, i cada dia, ens situem al costat del poble palestí en la seua lluita per la llibertat i per la fi d’un règim que utilitza la presó com a mecanisme de dominació. Perquè cap societat pot anomenar-se democràtica mentre sosté o tolera la deshumanització d’un altre poble. I perquè la llibertat, la justícia i la dignitat no són concessions: són drets que pertanyen a totes les persones.