Cada 17 d’abril el món recorda el Día Mundial de la Lucha Campesina, una jornada que no naix d’un calendari institucional, sinó d’una ferida oberta. Una ferida amb nom i lloc: Eldorado dos Carajás, Brasil, on el 1996 19 treballadors sense terra van ser assassinats mentre reclamaven allò tan bàsic com poder viure de la terra que treballaven. No era una protesta violenta, no era una amenaça: era un crit de dignitat. I la resposta va ser una masacre.
Aquell dia va quedar gravat com una prova més que, quan els poderosos volen mantindre privilegis, fins i tot la vida humana esdevé prescindible. Però també va nàixer un símbol: la lluita camperola com a lluita universal per la justícia, la sobirania alimentària i el dret a existir sense ser expulsat del propi territori.
En aquest record inevitable apareix una altra figura, aquesta vegada musical, però igualment política: Juan sin tierra, el personatge de Ska‑P que encarna tots els desposseïts del món. No és una persona concreta, sinó un rostre col·lectiu: el del jornaler que treballa sense descans però no té res; el del camperol que sembra però no pot menjar; el del migrant que fuig perquè la terra que estima ja no li permet viure.
Juan sin tierra podria haver estat perfectament un dels 19 d’Eldorado dos Carajás. O qualsevol dels milers que, arreu del món, continuen patint desnonaments rurals, acaparament de terres, violència paramilitar o polítiques que converteixen el camp en un negoci per a uns pocs i en una condemna per a molts.
El fil que uneix la masacre del Brasil amb la metàfora de Ska‑P és clar: quan la terra deixa de ser un bé comú i es transforma en mercaderia, la injustícia es fa estructural. I quan la injustícia es fa estructural, la resistència esdevé una forma de supervivència.
Per això el 17 d’abril no és només un recordatori del passat. És una advertència del present i un compromís amb el futur. És dir que la lluita camperola no és folklorisme ni nostàlgia: és una batalla per la vida, per la sobirania dels pobles i per un model que pose les persones —i no els beneficis— al centre.
Hui, com ahir, Juan sin tierra continua caminant. Però no camina sol. Camina amb totes les persones que entenen que defensar la terra és defensar la llibertat. I que honrar els 19 d’Eldorado dos Carajás és mantindre viva la seua llavor: una llavor de dignitat que, malgrat tot, continua germinant.