Quan pense en la situació actual dels serveis socials al País Valencià, no puc evitar sentir una barreja d’indignació i tristesa. Indignació perquè veig com un sistema que havia avançat amb pas ferm cap a la dignificació i la professionalització està sent desmantellat a poc a poc, amb una subtilesa que quasi sembla calculada. I tristesa perquè darrere de cada retallada, de cada canvi normatiu disfressat de simplificació, hi ha persones reals: famílies vulnerables, persones majors dependents, professionals exhausts que sostenen el sistema amb un compromís que sovint supera el que seria raonable exigir-los. Quan observe el que està passant, tinc la sensació que estem retrocedint en drets, en qualitat i en humanitat.
Durant anys, el País Valencià havia anat construint un model de serveis socials que, amb totes les seues imperfeccions, avançava cap a un sistema públic fort, estructurat i equiparable al sanitari o l’educatiu. La idea de la quarta pota no era només un eslògan: era un projecte polític i social que començava a donar fruits. Els municipis, especialment els mitjans i grans, havien començat a consolidar equips, a planificar amb criteri, a establir protocols i a dotar-se d’eines com el Manual d’Organització i Funcionament. No era un sistema perfecte, però era un sistema que caminava cap a la maduresa.
I, tanmateix, en menys d’un any, he vist com aquest edifici comença a esquerdar-se. No per un terratrémol sobtat, sinó per una erosió constant, silenciosa, que es presenta com a gestió eficient, com a simplificació administrativa, com a racionalització de recursos. Però darrere d’aquestes paraules, que sonen tan neutres i tan tècniques, s’amaga una realitat molt més crua: menys recursos, menys capacitat de resposta, menys protecció per a les persones que més ho necessiten.
Un dels exemples més clars és l’eliminació de l’article 32, aquell mecanisme que permetia als ajuntaments accedir a crèdits variables per reforçar equips quan la demanda augmentava. Pot semblar un detall tècnic, una línia perduda en un pressupost, però en realitat és una peça clau del sistema. Sense aquest mecanisme, els municipis perden la capacitat d’adaptar-se a situacions d’emergència social, a increments sobtats de demanda, a crisis puntuals. És com llevar-li a un hospital la possibilitat de contractar personal extra en plena epidèmia. I això, inevitablement, recau sobre els professionals, que veuen com la seua càrrega de treball augmenta mentre els recursos disminueixen.
I ací és on entren els drets laborals. Perquè parlar de serveis socials no és només parlar d’usuaris, és també parlar de les persones que sostenen el sistema. Treballadores socials, educadores, psicòlogues, personal administratiu, integradores socials. Professionals que, en molts casos, ja treballaven al límit, amb expedients acumulats, amb situacions d’alta complexitat, amb una pressió emocional que no sempre es reconeix. Quan es retallen recursos, quan es limiten mecanismes de finançament, quan es reorienten programes, són elles les que ho paguen primer. I quan elles ho paguen, ho paga tota la ciutadania.
He vist com els sindicats han començat a mobilitzar-se, com denuncien la degradació de les condicions laborals, com alerten que el sistema està en risc. I no puc evitar pensar que tenen raó. No es pot sostenir un sistema públic de qualitat si es maltracta les seues professionals. No es pot exigir excel·lència quan es retallen les eines per aconseguir-la. No es pot parlar de protecció social mentre es debilita la base humana que la fa possible.
Però si hi ha un àmbit on la situació és especialment preocupant, aquest és el de la dependència. Les dades són clares: la llista d’espera ha augmentat de manera significativa en pocs mesos. Milers de persones que esperen una valoració, una prestació, un recurs que sovint és imprescindible per a la seua supervivència quotidiana. Persones majors que necessiten ajuda per a les activitats bàsiques, famílies que no poden més, cuidadors que es deixen la salut. I, mentrestant, el govern insisteix que no hi ha retallades, que tot funciona amb normalitat, que les denúncies són exageracions. Però les dades no menteixen. I les famílies tampoc.
Quan el Síndic de Greuges obri una investigació per l’embús en les valoracions, no és per caprici. És perquè hi ha un problema real, tangible, que afecta milers de persones. I negar-lo no el fa desaparèixer. Al contrari: el fa més greu.
A tot això se suma la reorientació política que PP i Vox han introduït en les polítiques socials. El canvi de violència de gènere per violència intrafamiliar no és només un canvi terminològic. És un canvi ideològic profund que desdibuixa una realitat que està àmpliament documentada. És un retrocés en la lluita contra una violència estructural que afecta sobretot les dones. I és un exemple més de com les paraules poden utilitzar-se per reconfigurar la percepció d’un problema social.
També em preocupa la insistència en vincular serveis socials amb immigració irregular i ocupació d’habitatges. És una manera de desviar l’atenció, de criminalitzar col·lectius vulnerables, de generar por i rebuig. I, sobretot, és una manera de desviar recursos i prioritats cap a un model de control i no d’acompanyament. Els serveis socials no són una eina policial. Són una eina de protecció, de suport, de cohesió social. Convertir-los en una altra cosa és trair la seua essència.
Quan pense en Sagunt, la meua ciutat, veig un municipi que ha treballat durant anys per construir un sistema sòlid, amb programes d’inclusió, amb suport a la dependència, amb polítiques de joventut i envelliment actiu. Però també veig com aquesta estructura comença a ressentir-se. Perquè Sagunt no és una illa. Forma part d’un sistema més gran, i quan aquest sistema es debilita, els municipis també ho fan. Els professionals de Sagunt també pateixen la pressió, també veuen com la demanda creix, com els recursos no arriben, com les famílies necessiten més del que el sistema pot oferir.
I això em porta a una reflexió més profunda: què diu de nosaltres com a societat que permetem aquest retrocés? Què diu de nosaltres que acceptem que les persones més vulnerables siguen les primeres a patir les conseqüències de decisions polítiques? Què diu de nosaltres que normalitzem la precarietat dels professionals que cuiden de la nostra gent?
Crec que estem en un moment clau. Un moment en què cal alçar la veu, en què cal defensar el que s’ha construït, en què cal recordar que els serveis socials no són un luxe ni una despesa prescindible. Són una inversió en dignitat, en cohesió, en futur. Són el que garanteix que ningú quede enrere. I això, per a mi, és irrenunciable.
No sé què passarà en els pròxims anys. No sé fins a quin punt el sistema resistirà aquesta erosió. Però sí que sé una cosa: no podem quedar-nos callats. No podem permetre que es desmantele el que tant ha costat construir. No podem acceptar que la vulnerabilitat siga utilitzada com a arma política. I, sobretot, no podem oblidar que darrere de cada expedient, de cada llista d’espera, de cada retallada, hi ha una vida real.
I és per això que escric aquest article. Perquè crec que és el moment de dir prou. De defensar els serveis socials com el que són: un pilar fonamental de la nostra societat. De reivindicar els drets laborals dels professionals que el sostenen. De denunciar l’augment de les llistes d’espera en dependència. De reclamar un model que pose les persones al centre, no la ideologia ni la retòrica.
Si no ho fem ara, quan?