Sempre he pensat que la terra parla, encara que moltes vegades no l’escoltem. Parla quan s’asseca, quan es trenca, quan es cobreix de vida o quan la condemnem a la uniformitat. Parla quan la tractem com un bé comú o quan la convertim en una mercaderia més. I últimament, cada vegada que mire el camp valencià, tinc la sensació que la terra ens està cridant perquè reaccionem. Perquè el futur de l’agricultura, de la nostra alimentació i de la nostra llibertat com a poble està en joc. I no és una exageració.
Vivim en un moment en què fins i tot allò més elemental, la llavor, està sent segrestada per interessos econòmics que no coneixen ni fronteres ni escrúpols. Les patents sobre transgènics, els contractes que impedeixen guardar llavor, la dependència creixent de poques multinacionals que controlen el mercat mundial de llavors i agroquímics, tot això està transformant la manera com produïm i consumim aliments. I no precisament per a bé.
Quan una empresa pot decidir qui planta, què planta i com ho planta, quan pot prohibir que un agricultor guarde la llavor que ha cultivat amb les seues mans, quan pot reclamar drets econòmics sobre un gen que ha inserit en una planta, aleshores ja no estem parlant d’innovació, sinó de poder. I el poder, quan no està equilibrat, sempre acaba convertint-se en dominació.
Jo no estic en contra de la ciència, ni de la biotecnologia, ni de la investigació. Al contrari, crec que són eines imprescindibles per afrontar els reptes climàtics i alimentaris que tenim al davant. Però una cosa és la ciència i una altra és el negoci. Una cosa és investigar per millorar la vida de la gent i una altra és patentar la vida per enriquir uns pocs. I ací és on comença el problema.
Les patents sobre transgènics funcionen com una mena de tanca invisible que envolta el camp. No es veu, però condiciona tot el que passa dins. Les empreses que les posseeixen tenen dret exclusiu sobre l’ús del gen modificat, i això significa que qualsevol planta que el continga està sota el seu control. L’agricultor no pot guardar llavor, no pot intercanviar-la, no pot millorar-la pel seu compte. Ha de comprar-la cada any, signar contractes, acceptar inspeccions i, en definitiva, renunciar a una part de la seua autonomia.
I jo em pregunte: és això ètic? És just que la vida siga propietat privada? És acceptable que la base de la nostra alimentació depenga de decisions preses en despatxos llunyans, per persones que mai han trepitjat un bancal?
Hi ha qui diu que sense patents no hi ha innovació, que les empreses no invertirien en recerca si no pogueren protegir els seus descobriments. Però també hi ha qui recorda que la major part de la investigació inicial en biotecnologia està finançada amb diners públics, que les universitats i centres de recerca són els que obrin camí, i que després les multinacionals aprofiten eixe coneixement per convertir-lo en negoci. I encara que això siga legal, no necessàriament és legítim.
El que sí que sé és que aquest model ens porta a una dependència perillosa. Dependència econòmica, perquè cada vegada més agricultors han de comprar llavor patentada. Dependència tecnològica, perquè les varietats tradicionals es perden i les noves estan controlades per uns pocs. Dependència política, perquè quan una empresa controla el menjar, controla molt més del que sembla.
Però no tot està perdut. Hi ha alternatives, i són reals, viables i necessàries. Una d’elles és la sobirania alimentària, un concepte que va molt més enllà de l’agricultura ecològica o del consum de proximitat. La sobirania alimentària defensa que els pobles han de poder decidir com es produeix el seu menjar, qui el produeix i amb quines llavors. Defensa el dret a guardar, intercanviar i millorar llavors. Defensa una agricultura que no depenga de patents, sinó de coneixement compartit. Defensa que la terra siga de qui la treballa i de qui l’estima, no de qui la veu com una oportunitat de negoci.
A la Comunitat Valenciana, aquest moviment està creixent. Bancs de llavors municipals, xarxes d’intercanvi, agricultors i agricultores que recuperen varietats que estaven a punt de desaparèixer, centres de recerca que treballen per millorar varietats locals sense sotmetre-les a patents. És un treball silenciós, però profund. És una resistència que naix de la terra i que es nodreix de la memòria.
Pense, per exemple, en l’arròs bombó, que va estar a punt de perdre’s i que ara torna a créixer a l’Albufera. O en el meló d’Or del Camp de Túria, que havia desaparegut de quasi tots els camps i que ara torna a les mans de qui el sap cuidar. O en el garrofó valencià autòcton, que lluita per sobreviure davant varietats híbrides més productives però menys saboroses. O en el blat valencià, que alguns projectes estan recuperant per fer pa i cervesa amb identitat pròpia.
Aquestes varietats no són només plantes. Són cultura, són història, són identitat. Són el resultat de generacions d’agricultors i agricultores que han seleccionat, guardat i millorat llavors amb paciència i saviesa. Són patrimoni viu. I perdre-les seria perdre una part de nosaltres.
Per això em preocupa tant que el futur de l’agricultura estiga en mans d’un mercat que no entén de tradicions ni de territoris. Un mercat que només busca rendiment, uniformitat i control. Un mercat que pot convertir-nos en simples consumidors, desconnectats de la terra que ens alimenta.
Però també crec que tenim capacitat per evitar-ho. La tecnologia pot ser una aliada si es posa al servei del bé comú. L’edició genètica amb CRISPR, per exemple, pot permetre millorar varietats sense introduir gens externs, i això podria evitar moltes de les restriccions actuals. Si aquesta tecnologia es desenvolupa des de centres públics, amb criteris socials i ambientals, podria obrir un futur agrícola més lliure i més just.
També necessitem polítiques valentes que donen suport a la pagesia, que protegixen les varietats locals, que fomenten la recerca pública i que limiten el poder de les multinacionals. Necessitem consumidors i consumidores conscients, que valoren el producte local, que entenen que darrere d’un tomata del Perelló o d’una carabassa de torrar hi ha molt més que un aliment. Hi ha una manera d’entendre el món.
I sobretot necessitem recuperar la idea que la llavor és un bé comú. Que no pot ser propietat de ningú perquè és patrimoni de totes. Que la vida no es pot patentar perquè no és una invenció humana. Que la llibertat de plantar és la base de la llibertat de menjar, i que la llibertat de menjar és la base de la llibertat de viure.
Quan pense en el futur, no vull imaginar un camp ple de varietats uniformes, controlades per algoritmes i patents. Vull imaginar un mosaic de colors, sabors i formes. Vull imaginar un camp valencià viu, divers, lliure. Vull imaginar que les persones que treballen la terra poden decidir què planten, com ho planten i per què ho planten. Vull imaginar que la nostra alimentació no depén de decisions preses a milers de quilòmetres, sinó de la saviesa que tenim ací, a casa.
Potser és una utopia, però les utopies són necessàries per caminar. I jo preferisc caminar cap a un futur on la llavor siga nostra, on la terra siga respectada i on l’agricultura siga un acte de llibertat i no de submissió.
Per això escric aquest article. Perquè crec que és el moment de reivindicar un altre model. Un model que pose la vida al centre. Un model que defense la diversitat, la cultura i la sobirania. Un model que no es deixe arrossegar per la dictadura del mercat. Un model que mire la terra als ulls i li diga: estem amb tu.
I si alguna cosa he aprés de la gent que treballa la terra és que les coses importants no passen d’un dia per a l’altre. Cal sembrar, cal regar, cal esperar. Però si sembrem llavors de llibertat, de consciència i de respecte, estic convençut que el futur serà nostre. I serà un futur digne.
Perquè la llavor és el principi de tot. I el principi de tot no pot estar en mans d’uns pocs. Ha d’estar en mans de totes. I sobretot, ha d’estar en mans de qui la cuida, la treballa i la estima.