El piano del CEIP Begoña és molt més que un instrument antic. És una peça que concentra memòria, identitat i una part important de la història del Port de Sagunt. No és habitual que un centre educatiu públic conserve una joia així, i encara ho és menys que darrere d’un piano hi haja una biografia tan sorprenent.
Aquest instrument, un Steinway & Sons de gran cua fabricat a Nova York l’any 1878, va pertànyer a la regenta Maria Cristina, vídua d’Alfons XII. Després va passar a una naviliera i va amenitzar travessies transatlàntiques fins que un naufragi a les costes valencianes el va deixar a la deriva. Rescatat i restaurat, va acabar en mans d’Altos Hornos, que el va portar al col·legi Mare Inmaculada i, més tard, al Begoña, on va viure els seus anys més intensos.
Durant dècades, el piano va ser el centre de la vida musical del col·legi. El cor infantil assajava al seu voltant i moltes criatures van descobrir la música gràcies a ell. Mestres com Vicente Sanjosé el cuidaven amb dedicació i el feien sonar en celebracions i concursos. Fins i tot quan va patir una caiguda en un trasllat i va quedar malmés, es va reparar i va continuar fent servei fins a principis dels anys vuitanta.
Amb el declivi industrial i els canvis socials que va viure el Port, el piano va córrer la mateixa sort que altres elements del nostre patrimoni: va quedar oblidat. Durant anys va romandre sota una escala de l’Ajuntament, com si fóra un objecte sense valor. Aquella imatge, tan trista com eloqüent, reflectia la desconnexió entre la comunitat i la seua pròpia història.
La situació va canviar quan la Conselleria de Cultura va decidir restaurar-lo l’any 2007. La intervenció va ser costosa i minuciosa, i va permetre recuperar un instrument que ja semblava perdut. Des d’aleshores, l’Associació d’Antics Alumnes del Begoña el cuida amb estima i el fa sonar en concerts que s’han convertit en un homenatge al passat i un regal per al present.
El piano del Begoña representa moltes coses alhora. És patrimoni industrial, perquè forma part de la memòria d’Altos Hornos i del desenvolupament del Port. És patrimoni educatiu, perquè ha acompanyat generacions d’alumnat. És patrimoni emocional, perquè connecta la comunitat amb un llegat que no sempre ha sigut prou valorat. I és també un símbol de resistència cultural en un temps en què la bellesa i la cultura sovint queden relegades a un segon pla.
La seua història ens recorda que allò que no es cuida es perd, i que el patrimoni no és només pedra o ferro: també són objectes que han acompanyat vides, que han creat records i que poden continuar generant-los si els donem l’atenció que mereixen. El piano del Begoña ha sobreviscut naufragis, trasllats i abandonaments. Si un instrument així ha pogut renàixer, també pot fer-ho la nostra manera d’entendre i protegir el que és nostre.