Se pot ser d’esquerres i confrare? La pregunta, repetida fins a l’avorriment en converses de bar, en tertúlies improvisades o en comentaris de xarxes socials, diu molt més del que sembla. No parla només de política ni només de religió. Parla de qui té dret a ser poble i de qui pretén decidir què és ser poble. Parla de qui vol custodiar la tradició com si fóra patrimoni privat i de qui, des de la seua trinxera ideològica, mira la cultura popular amb una barreja de desconfiança i distància. Parla, sobretot, d’un malentés profund: la idea que la fe, la festa i la identitat col·lectiva eren propietat d’un únic relat, d’un únic color, d’un únic bàndol.
Però la realitat és tossuda. I la realitat és que sí, que es pot ser d’esquerres i confrare. I no sols es pot: moltes vegades és precisament des de l’esquerra, des de la defensa del teixit social, de la cultura popular i de la dignitat de les persones, que la Setmana Santa i les confraries troben el seu sentit més profund. Perquè la tradició no és un museu, ni una vitrina, ni un símbol congelat. La tradició és un organisme viu, canviant, permeable, que respira amb el poble i que es transforma amb ell.
La Bíblia, que alguns utilitzen com a martell per a excloure, és en realitat un text que parla de grup humà, de justícia, de dignitat i de pobles que es reconstrueixen des de baix. Quan Jesús diu en l’Evangeli de Mateu que «on dos o tres es reunixen en el meu nom, allí estic jo enmig d’ells», no està parlant d’un club selecte ni d’una elit moral. Està parlant d’un col·lectiu que es troba, que es reconeix, que es dona suport. I això, precisament això, és el que les confraries han sigut sempre: espais de trobada, de suport mutu, de treball compartit, de memòria i de futur.
El papa Francesc, en el seu moment, va resultar incòmode per a alguns guardians de la puresa doctrinal. Va recordar una vegada i una altra que la fe no era un refugi per a privilegiats, sinó una crida a eixir al carrer, a tocar la realitat, a posar-se del costat de les persones vulnerables. Quan afirmava que «la realitat és superior a la idea», desmuntava tota una arquitectura de discursos que volien convertir la religió en una bandera partidista. I quan sostenia que «la fe autèntica sempre implica un profund desig de canviar el món», parlava d’una espiritualitat que no fugia de la política, sinó que la travessava amb responsabilitat i compromís.
Aleshores, d’on naixia la sospita? Per què hi havia qui mirava amb recel una persona d’esquerres que participava en una confraria? Per què hi havia qui pensava que era una contradicció, una incoherència o fins i tot una impostura? La resposta era incòmoda, però necessària: perquè durant dècades, en molts llocs, la religió i les seues expressions públiques havien sigut instrumentalitzades per projectes polítics conservadors. Perquè s’havia confós el temple amb el despatx, la fe amb l’ordre establit, la tradició amb la jerarquia. I perquè alguns havien volgut fer creure que la Setmana Santa era patrimoni d’un sol relat, d’una sola manera d’entendre el món.
Però això no era cert. No ho havia sigut mai. Les confraries, històricament, havien sigut espais populars, sovint formats per persones treballadores, per barris sencers, per famílies que trobaven en la festa un lloc de dignitat i d’arrelament. No eren espais de poder, sinó d’entramat popular. No eren símbols d’ordre, sinó d’identitat. I encara hui, malgrat els intents d’alguns per convertir-les en aparadors de distinció, continuen sent això: llocs on el poble s’organitza, es reconeix i es projecta.
Ser d’esquerres, en el sentit més profund, és creure en la igualtat, en la justícia social, en la dignitat de totes les persones, en la cultura com a bé comú i no com a privilegi. I ser confrare, en el sentit més autèntic, és participar d’un teixit social que es construeix des de baix, que es manté viu gràcies a hores regalades, a mans anònimes, a esforços col·lectius. No hi ha contradicció. Hi ha coherència.
Quan el papa Francesc denunciava «la globalització de la indiferència» i reclamava una Església que fóra «hospital de campanya», parlava d’una espiritualitat que no es tancava en si mateixa, que no es refugiava en rituals buits, que no es conformava amb la repetició mecànica. I això, curiosament, era exactament el que moltes confraries havien entés des de feia anys: que la festa no era només processó, sinó també acció social, suport mutu, presència en el barri, solidaritat amb qui ho necessitava. Era difícil trobar un espai més coherent amb els valors de l’esquerra que un grup humà que es mobilitzava per ajudar, que organitzava campanyes solidàries, que acompanyava famílies, que mantenia viva la memòria col·lectiva.
La Bíblia també és clara quan diu en la carta de Jaume que «la fe sense obres és morta». I les confraries, quan funcionen com han de funcionar, són precisament això: obres. Accions. Gestos concrets. No discursos. No banderes. No identitarismes excloents. Són persones que es posen d’acord per fer alguna cosa juntes, per donar forma a una tradició que no és de ningú i és de totes.
Però hi ha un altre element que cal posar damunt la taula: la identitat. En molts pobles i ciutats, la Setmana Santa és un dels espais on el cos social es reconeix, es mira, es conta a si mateix. I negar a una part del poble el dret a participar-hi és negar-li el dret a ser poble. Quan algú deia que una persona d’esquerres no podia ser confrare, el que estava dient en realitat era que la identitat col·lectiva era patrimoni d’uns pocs. Que hi havia qui tenia dret a representar el poble i qui no. Que hi havia qui podia desfilar, organitzar, decidir, i qui havia de mirar des de fora.
Això no era només injust. Era profundament antidemocràtic. I era, a més, una lectura absolutament contrària a l’esperit de l’Evangeli, que és un text que parla una vegada i una altra d’inclusió, d’obertura, de trencar fronteres. Quan Jesús deia «no jutgeu i no sereu jutjats», parlava també d’això: de no convertir la fe en un instrument de control social. De no utilitzar la religió per excloure, per marcar qui és digne i qui no.
El papa Francesc ho expressava amb una claredat que incomodava a molts: «La fe no és una ideologia». I quan ho afirmava, advertia contra la temptació de convertir la religió en un instrument de poder, en una identitat tancada, en un espai de puresa moral. Les confraries, quan queien en aquesta temptació, es desnaturalitzaven. Perdien la seua essència popular. Es convertien en aparadors. Però quan es mantenien arrelades al poble, quan eren espais de trobada i no de distinció, esdevenien un dels llocs més potents per a construir un entramat social viu i digne.
Ser d’esquerres i confrare era, de fet, una manera de reivindicar que la cultura popular era de totes. Que la tradició no era patrimoni d’un partit ni d’una ideologia. Que la identitat col·lectiva no es podia segrestar. Que la fe, per a qui la tinguera, era una experiència personal que es vivia en xarxa veïnal, no una etiqueta política. I que la festa, com totes les expressions culturals, era un espai de llibertat, no de control.
També calia dir-ho clar: hi havia persones d’esquerres que miraven la Setmana Santa amb desconfiança, com si fóra un residu del passat, un símbol d’una societat que volien superar. I era legítim. Però era una mirada incompleta. Perquè la cultura popular no era un obstacle per a la transformació social. Era un terreny de disputa. Un espai on es podia construir un relat més inclusiu, més igualitari, més democràtic. Renunciar-hi era regalar-lo. I regalar-lo era permetre que altres el convertiren en allò que no era.
Quan el papa Francesc parlava de «poble» no ho feia en un sentit folklòric ni paternalista. Ho feia en un sentit profundament polític: el poble com a subjecte col·lectiu, com a cos social que es reconeix i es projecta. I això era exactament el que passava en una confraria quan funcionava com havia de funcionar: persones diverses que es posaven d’acord per fer alguna cosa juntes, que es reconeixien en una història compartida, que es projectaven cap al futur.
La Setmana Santa, com totes les tradicions vives, era un espai en disputa. I era bo que fóra així. Era bo que hi haguera persones d’esquerres que hi participaren, que la transformaren, que la democratitzaren, que la feren més inclusiva, més oberta, més coherent amb els valors d’una societat plural. Era bo que hi haguera veus que qüestionaren privilegis, que denunciaren exclusions, que reclamaren igualtat. Era bo que la festa fóra un espai on es parlara de drets, de dignitat, de poble organitzat.
La Bíblia està plena de passatges que parlen de trencar murs, de superar divisions, de construir un teixit social més ampli. Quan Pau deia que «ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure», parlava d’un col·lectiu que superava les identitats tancades. I això, traslladat al nostre temps, volia dir que tampoc hi havia confrare de dretes ni confrare d’esquerres. Hi havia persones que participaven d’una tradició i que la feien viva.
Ser d’esquerres i confrare era, en definitiva, una manera de reivindicar que la cultura popular era un espai de llibertat i no de control. Que la fe, per a qui la tinguera, era una experiència que no es podia instrumentalitzar. Que la identitat col·lectiva era un bé comú. Que la tradició era un organisme viu que es transformava amb el poble. I que la Setmana Santa, lluny de ser un símbol d’ordre, podia ser un espai de xarxa humana, de solidaritat i de dignitat.
La pregunta, al final, no era si es podia ser d’esquerres i confrare. La pregunta era per què hi havia qui volia impedir-ho. I la resposta, encara que no agradara, era clara: perquè hi havia qui volia convertir la cultura popular en patrimoni privat. Però la cultura popular, com el poble, no tenia amo. I quan algú intentava posar-li fronteres, sempre hi havia qui les trencava.