Un club que no només forma esportistes, sinó que transforma l'esport en una eina de reivindicació i empoderament per a les dones.
Ser delegat de l’equip infantil del Balonmano Morvedre m’ha permés viure de primera mà la realitat de l’esport femení i la importància de la coeducació. Aquesta experiència ha sigut un aprenentatge constant sobre les barreres que encara han de superar les jugadores i sobre la necessitat d’un canvi real en la manera de concebre l’esport des d’una perspectiva de gènere.
L’esport com a refugi i eina d’empoderament. Ella mai havia pensat en l’handbol com una opció fins que l’entorn escolar es va tornar hostil. L’assetjament que patia per part d’un grup de companyes la va portar a buscar un espai on poguera ser ella mateixa, on les mirades no foren de menyspreu i on la seua veu no quedara apagada per la por. Va ser sa mare qui, buscant una eixida a aquella situació, li va proposar provar amb l’handbol. Al principi, dubtava: seria capaç d’encabir-se en un equip? Però aquell primer entrenament va ser suficient per a fer-li entendre que allí no havia de demostrar res més que la seua pròpia força.
Amb el temps, ella va descobrir que l’handbol era més que un esport. Era un espai on les dones eren lliures, on la pressió desapareixia en cada passada, en cada gol, en cada celebració col·lectiva. L’equip es va convertir en la seua xarxa de seguretat, un lloc on la paraula "companyerisme" no era només un concepte buit, sinó una realitat palpable. La pista d’handbol va ser l’escenari en què va recuperar la confiança en si mateixa i en les persones que l’envoltaven. Amb cada entrenament, cada partit i cada derrota compartida, va entendre que la seua força no depenia de la validació dels altres, sinó de la seua pròpia convicció.
L’handbol no només li va donar a ella una via d’escapament del bullying, sinó que també li va ensenyar que la força no depén de la capacitat física, sinó de la determinació i el suport mutu. Les jugadores aprenen a donar-se suport les unes a les altres, a créixer juntes i a entendre que la victòria no es mesura només en punts, sinó en la seguretat i la confiança que es construeix en el camí. Històries com les d’ella les repeteixen en altres jugadores que, gràcies a l’esport, troben el seu lloc i la seua veu.
Contra els estereotips de gènere. Una de les primeres dificultats amb què es troben les jugadores és la persistència d’idees preconcebudes sobre la seua capacitat i competitivitat. Comentaris com “l’esport femení té menys ritme” o la manca de cobertura mediàtica reforcen la percepció que les jugadores tenen menys visibilitat i reconeixement. Però la realitat és que qualsevol equip format per jugadores demostra la mateixa entrega, talent i disciplina que qualsevol altre.
Com a delegat, he impulsat dinàmiques que trenquen amb aquests estereotips, donant suport a les jugadores perquè es reconeguen com a referents dins del seu propi equip i demostrant que el seu esforç té el mateix valor que el de qualsevol altra esportista.
Promoció d’un model d’entrenament inclusiu. Els entrenaments mixts entre categories han sigut una aposta fonamental per garantir que totes les jugadores tinguen les mateixes oportunitats de joc i desenvolupament. A més, hem reforçat estratègies per a promoure el lideratge femení dins de l’equip, assegurant-nos que cada jugadora se sent protagonista del seu procés esportiu amb ajuda d’una psicòloga esportiva.
S’ha fomentat la presa de decisions conjuntes, evitant que les jugadores siguen relegades a un segon pla. Amb aquesta aposta per la coeducació, hem vist com les jugadores guanyen confiança i es reconeixen com a esportistes amb capacitat per a competir al màxim nivell. Aquest canvi no és immediat, però sí transformador: quan les jugadores senten que el seu paper dins de l’equip és fonamental, comencen a jugar amb més seguretat i compromís.
Un altre aspecte clau és el treball psicològic i de reforç positiu dins de l’equip. No es tracta només d’entrenar habilitats tècniques, sinó de generar una mentalitat forta, lliure de dubtes derivats dels estereotips socials. Les jugadores han de sentir que no necessiten demostrar constantment la seua vàlua, sinó que la seua presència en la pista és suficient per a validar la seua capacitat. A través de sessions de motivació i dinàmiques de grup, hem aconseguit que moltes esportistes que arribaven amb inseguretats les transformaren en impuls per a competir.
La responsabilitat del club, entrenadores i famílies. La construcció d’un esport més igualitari no depén només de les jugadores, sinó també del club, de les entrenadores i de les famílies. La sensibilització és essencial perquè la coeducació impregne tota l’estructura esportiva i no es quede només en la pista de joc. És necessari un compromís col·lectiu que incloga totes les persones implicades en el desenvolupament de l’handbol femení.
Les entrenadores han de ser referents en aquest canvi, generant dinàmiques inclusives i garantint que cada jugadora se senta valorada pel seu talent i no per expectatives condicionades pel gènere. Per això, la formació en perspectiva de gènere per a entrenadores és una necessitat urgent. No n'hi ha prou amb la voluntat de canvi, cal proporcionar eines pràctiques i materials pedagògics perquè les entrenadores puguen aplicar amb eficàcia aquesta transformació dins dels seus equips.
Les famílies també tenen un paper fonamental, ja que les seues actituds i comentaris poden influir en la percepció que tenen les jugadores sobre la seua pròpia vàlua. Quan les famílies donen suport a les seues filles amb la mateixa energia que ho fan amb els seus fills, s’estan trencant barreres invisibles que afecten la continuïtat de les jugadores en l’esport. A més, és crucial que des de la base es treballe una educació que no diferencie entre esports “de xics” i “de xiques”, fomentant així la participació equitativa.
La necessitat de crear referents femenins en l’esport. Un dels grans reptes de l’handbol femení és la falta de referents visibles que inspiren les noves generacions de jugadores. La presència de dones en l’esport d’elit no sols és necessària per a garantir la representació, sinó també per a demostrar que les jugadores tenen el mateix talent, esforç i capacitat de competició que qualsevol altra esportista. Quan les xiquetes veuen dones liderant equips, marcant gols decisius o dirigint entrenaments, es creen models en què poden veure’s reflectides i es trenca amb la idea que l’esport femení és secundari.
És imprescindible que es dediquen esforços a donar visibilitat a les jugadores que han fet història en l’handbol. Referents com Alexandra Nascimento, Marta Mangué o Cristina Neagu han sigut exemple de lluita i dedicació, demostrant que l’handbol femení té la mateixa capacitat de generar espectacularitat i competència. No obstant això, la difusió dels seus assoliments no té el mateix impacte mediàtic que el dels jugadors masculins.
Però a casa tenim un cas d’éxit, Shandy Barbosaés molt més que una llegenda de l’handbol: és un referent de superació, diversitat i compromís. Nascuda a Lisboa i amb arrels caboverdianes, va triar representar la selecció espanyola, amb la qual ha aconseguit fites històriques com dues medalles de plata en competicions internacionals. La seua trajectòria, que inclou clubs de primer nivell i una etapa molt significativa al Balonmano Morvedre de Sagunt, ha inspirat generacions senceres d’esportistes, especialment dones i joves racialitzades. Després de retirar-se als Jocs Olímpics de París 2024, va tornar a les pistes amb el club italià Erice, amb el qual va guanyar la Copa d’Itàlia el 2025. El seu exemple trenca estereotips i demostra que el talent, la perseverança i la passió poden obrir camins, fins i tot en un món esportiu sovint marcat per desigualtats. Shandy representa la força de les identitats múltiples i la importància de tindre referents diversos en l’esport i en la societat.
A més, la visibilització de jugadores i entrenadores en els mitjans de comunicació i en les institucions esportives és fonamental per a normalitzar la presència de les dones en l’handbol. Encara hui dia, les retransmissions i la cobertura de competicions femenines són menors, fet que perpetua la desigualtat en el reconeixement esportiu. Donar espai a les jugadores en els mitjans i en les estructures federatives permet que la seua trajectòria siga valorada i que es consolide una cultura esportiva basada en la igualtat.
Els reptes com a nou president del club. Com a nou president del club, assumir el lideratge del Balonmano Morvedre és un repte que va més enllà de la gestió esportiva. La nostra aposta per convertir l’handbol en un espai segur i igualitari exigeix un compromís ferm i accions concretes que garantisquen que totes les jugadores es troben en un entorn lliure de discriminació i violència. Ja hem establit les bases amb la consolidació de Morvedre com un espai violeta, una iniciativa que reforça el respecte i la seguretat de les esportistes, però encara queda molt de camí per recórrer.
Un dels principals reptes és la consolidació d’un protocol real contra qualsevol forma de violència de gènere, masclisme o discriminació dins del club. No basta amb el reconeixement simbòlic de Morvedre com a espai violeta; hem d’implementar mesures efectives perquè qualsevol situació de desigualtat o assetjament siga detectada i abordada de manera immediata.
També és imprescindible continuar treballant en la visibilització del nostre equip femení. Hem de garantir que les jugadores tinguen les mateixes oportunitats de reconeixement, accés a patrocinis i suport institucional per a reforçar la seua presència en l’escena esportiva.
Vull impulsar una estructura esportiva basada en la inclusió, on qualsevol xiqueta que vulga jugar a handbol trobe en Morvedre un lloc segur i acollidor. Convertir Morvedre en un model de coeducació esportiva és el nostre gran objectiu, i com a president, treballaré perquè aquest projecte es consolide i perdure en el temps.
Una reflexió final. Vull destacar una frase inspiradora d’Anja Andersen, una de les millors jugadores d’handbol de tots els temps: "L'handbol no és només un esport, és una manera de viure, de lluitar i de creure en una mateixa." Aquesta idea resumeix perfectament el que volem aconseguir a Morvedre: un espai on cada jugadora se senta forta, capaç i respectada, tant dins com fora de la pista.