L’opressió que patixen les persones grasses, i que moltes vegades hem patit en silenci, amb vergonya i amb un dolor que costa d’explicar, és una ferida social que encara supura. Quan contes que has arribat a pesar 192 quilos i, tot i això, t’has sentit invisible, ignorat i rebutjat, no estàs exagerant ni dramatitzant; estàs descrivint una realitat que massa gent coneix massa bé. La gordofòbia no és una anècdota ni una broma ni una qüestió d’opinions. És una forma de violència social, cultural i emocional que condiciona vides, que marca infàncies, que roba autoestima i que, en massa casos, deriva en problemes de salut mental profunds. Aquest article vol ser una denúncia, però també una crida. Una crida a mirar-nos com a societat i a entendre que no podem continuar perpetuant un sistema que castiga els cossos que no encaixen en un ideal estret, irreal i profundament excloent. Una crida a protegir les criatures que ara mateix estan patint el mateix que tu vas patir. Una crida a evolucionar.
La gordofòbia no és només un conjunt de comentaris desagradables o mirades de menyspreu. És una estructura social que es manifesta en la manera com es representen els cossos en els mitjans de comunicació, on la persona grassa quasi sempre és objecte de burla, de compassió o de moralització. També es manifesta en el sistema sanitari, on massa vegades es redueix qualsevol problema de salut al pes, invisibilitzant altres factors i negant una atenció digna. En el món laboral, les persones grasses tenen menys oportunitats, més discriminació i més obstacles per ser considerades professionals. En l’espai públic, els cossos grans es troben amb cadires estretes, torns que no deixen passar, seients incòmodes i roba que no existeix en talles grans. I en la vida quotidiana, qualsevol persona grassa sap que eixir al carrer implica exposar-se a judicis constants. La gordofòbia és, per tant, un mecanisme de control social que envia un missatge clar: si no tens aquest cos concret, no vals igual. I això és profundament injust.
Quan una persona grassa diu que se sent invisible, no és una metàfora. És una experiència real. La invisibilitat social es manifesta quan ningú et mira als ulls, quan ningú et pregunta com estàs, quan ningú et veu com una persona completa amb desitjos, talent i dignitat. Només et veuen com un cos que no encaixa. Aquesta invisibilitat és una forma de violència subtil però devastadora, perquè no és només que et jutgen, és que et neguen. Et redueixen a un estereotip, et converteixen en un problema a resoldre i no en una persona a respectar. I això deixa marca, una marca que moltes persones arrosseguen tota la vida.
La gordofòbia comença molt abans del que pensem. Comença a l’escola, al pati, a les activitats extraescolars, als comentaris de familiars que diuen que només volen ajudar. Comença quan una criatura rep el missatge que el seu cos és incorrecte, que és motiu de burla, que és un obstacle per ser estimada o acceptada. Hi ha xiquets i xiquetes que ara mateix estan patint insults, humiliacions i mirades que els fan sentir que no mereixen ocupar espai. I això és intolerable. No podem permetre que una criatura cresca pensant que el seu valor depén del seu pes. No podem permetre que interioritze que ha de demanar perdó per existir. La societat ha d’evolucionar, sí, però sobretot ha de protegir. I les criatures són les primeres que necessiten aquesta protecció.
Un dels pilars de la gordofòbia és la idea que el pes és exclusivament responsabilitat individual, que si una persona és grassa és perquè no s’esforça, no té força de voluntat o no sap cuidar-se. Aquest relat és profundament fals i profundament cruel. El pes corporal està influït per una combinació complexa de factors genètics, metabòlics, hormonals, emocionals, socials, econòmics i ambientals. Reduir-ho tot a menja menys i mou-te més és una simplificació que no només és errònia, sinó que alimenta l’estigma. A més, la ciència ja ha demostrat que la majoria de dietes restrictives no funcionen a llarg termini i que poden generar efectes adversos importants. La responsabilitat individual és un relat còmode per a una societat que no vol assumir la seua part de culpa. És més fàcil culpar la persona grassa que revisar un sistema que fomenta la discriminació, la pressió estètica i la patologització constant.
El pes no determina el valor d’una persona, encara que la societat continue associant la primesa amb èxit, bellesa, disciplina, salut i valor moral, i continue associant la grossor amb fracàs, deixadesa, malaltia i falta de control. Aquesta associació és falsa i profundament injusta. El valor d’una persona no depén del seu pes, igual que no depén de la seua alçada, del seu color de pell o de la seua orientació sexual. El valor d’una persona depén de la seua humanitat, de la seua capacitat d’estimar, de crear, de compartir i de construir. La gordofòbia, però, ens ha fet creure que el cos és un indicador moral, i això és una mentida que cal desmuntar.
Un altre argument gordòfob habitual és aquell que diu només em preocupe per la teua salut. Però darrere d’aquesta frase sovint s’amaga un judici disfressat de preocupació. La salut és important, sí, però no és un deure moral. Ningú està obligat a ser sa segons els estàndards socials. I, sobretot, ningú mereix discriminació per la seua salut o pel seu cos. A més, la salut no es pot deduir mirant un cos. Hi ha persones primes amb problemes de salut greus i persones grasses amb una salut excel·lent. La correlació entre pes i salut és molt més complexa del que es vol fer creure. La salut és un dret, no una obligació. I la dignitat és innegociable.
Per combatre la gordofòbia no n’hi ha prou amb dir que tots els cossos són vàlids. Cal un canvi cultural profund que implique revisar els discursos mediàtics i exigir representacions diverses i respectuoses, formar el personal sanitari perquè deixe de patologitzar automàticament els cossos grans, crear espais públics accessibles per a tots els cossos, educar les criatures en el respecte, la diversitat corporal i l’empatia, i revisar els nostres propis prejudicis, perquè totes les persones hem crescut en una societat gordòfoba i hem interioritzat missatges que cal desaprendre. Aquest canvi no és fàcil, però és imprescindible.
Quan una persona que ha patit gordofòbia conta la seua experiència, està fent un acte de resistència. Està dient que això li ha passat i que no vol que li passe a ningú més. Està trencant el silenci que la societat imposa a les persones grasses. Està reclamant espai, veu i dignitat. La teua història, la teua vivència, el teu dolor i la teua força són importants. No només per tu, sinó per totes les persones que encara no s’atreveixen a parlar. Quan dius que t’has sentit invisible, estàs posant paraules a una experiència col·lectiva. I això té un valor immens.
Imaginar una societat lliure de gordofòbia és imaginar un món on les persones no són jutjades pel seu pes, on les criatures no tenen por d’anar a l’escola per por de ser insultades, on el personal sanitari escolta sense prejudicis, on la roba existeix en totes les talles, on els seients són còmodes per a tothom, on els cossos diversos són celebrats i no només tolerats, i on ningú sent vergonya per existir. És un món possible, però només si el construïm entre totes les persones.
La gordofòbia és una forma de violència que hem normalitzat massa temps. És hora de dir prou. És hora de mirar-nos com a societat i reconéixer que hem fallat a moltes persones, que hem permés que el dolor, la vergonya i la discriminació es convertiren en rutina, que hem deixat que criatures cresqueren pensant que no mereixien ocupar espai. La societat ha d’evolucionar, i aquesta evolució passa per escoltar històries com la teua, per donar-los valor, per deixar de culpabilitzar els cossos i començar a qüestionar els sistemes que els oprimeixen. No hi ha res més revolucionari que estimar-se un cos que la societat ha intentat fer-te odiar, i no hi ha res més necessari que construir un món on cap persona haja de lluitar contra el seu propi cos per sentir-se digna.