Hi ha decisions polítiques que no sorprenen, però sí que cansen. La no aplicació per part d’Espanya de la franquícia d’IVA —una mesura europea pensada per alleugerir la càrrega administrativa dels autònoms— és una d’elles. No és només un retard tècnic: és un símptoma. Un símptoma d’un país que continua atrapant els seus petits professionals en una teranyina fiscal que Europa fa anys que intenta desfer.
La Unió Europea va aprovar el 2020 una directiva clara: permetre que els autònoms amb facturacions modestes, fins a 85.000 € anuals, quedaren exempts de cobrar i declarar IVA. Una mesura que França, Itàlia, Alemanya i pràcticament tots els estats membres han aplicat sense grans drames. Però Espanya, fidel a la seua tradició de convertir la simplicitat en laberint, ha deixat passar el termini. I la Comissió Europea, cansada d’esperar, ha acabat portant el cas al Tribunal de Justícia de la UE.
La pregunta és inevitable: per què?
La resposta, encara que incòmoda, és senzilla. El Ministeri d’Hisenda tem perdre recaptació i, sobretot, perdre control. Espanya és un país que confia més en la vigilància que en la responsabilitat, més en la declaració trimestral que en la confiança mútua. La idea que milers d’autònoms deixen de presentar IVA provoca vertigen en una administració acostumada a tenir-los sota lupa.
Però aquest vertigen té un cost. I el cost el paguen els de sempre: els autònoms, els petits negocis, els professionals que facturen poc però treballen molt. Aquells que, mentre a Europa simplifiquen, aquí continuen omplint models, presentant resums anuals i pagant gestories per evitar errors que no haurien d’existir.
La ironia és que Espanya parla constantment de “modernització”, “digitalització” i “suport a l’emprenedoria”. Però quan arriba una mesura real, tangible i avalada per Europa, el país s’encalla. I no per manca de capacitat tècnica, sinó per manca de voluntat política.
Mentrestant, partits com Compromís i altres forces territorials reclamen que s’aplique la franquícia d’IVA d’una vegada. No és una qüestió ideològica; és una qüestió de sentit comú. En un país on la majoria d’autònoms no arriben als 30.000 € anuals, exigir-los la mateixa càrrega fiscal que a una empresa mitjana és una distorsió que frena l’activitat econòmica i castiga el talent local.
La realitat és que Espanya no pot continuar vivint d’esquenes a Europa. No pot exigir als seus autònoms que siguen competitius mentre els obliga a competir amb regles més dures que les dels seus veïns. No pot parlar de “lluita contra el frau” mentre manté un sistema que penalitza els que compleixen i no resol els problemes de fons.
La franquícia d’IVA no és una revolució. És una mesura mínima, raonable i àmpliament provada. Però el seu retard diu molt del país que som i del país que podríem ser. I, sobretot, diu molt del respecte —o la manca de respecte— que l’Estat té cap als seus autònoms.
Potser el Tribunal de Justícia de la UE obligarà Espanya a moure fitxa. Però és trist que, una vegada més, siga Europa qui haja d’arrossegar-nos cap al sentit comú.