El 25 de març és una d’aquelles dates que, malgrat la seua transcendència, passa massa sovint desapercebuda en el calendari europeu. Mentre celebrem altres efemèrides amb pompa i solemnitat, aquesta queda relegada a un record institucional, fred, gairebé burocràtic. I, tanmateix, el 25 de març de 1957 es van signar els Tractats de Roma, l’acte fundacional del projecte europeu modern. Aquell dia va nàixer la Comunitat Econòmica Europea i també EURATOM, dues estructures que, amb el temps, acabarien configurant l’actual Unió Europea. No és poca cosa. És, de fet, el moment en què Europa va decidir que només avançaria si ho feia unida, que la cooperació era més poderosa que la desconfiança i que la pau es construïa amb institucions, no amb fronteres.
Però aquesta efemèride, que hauria de ser un símbol de futur compartit, ens obliga també a mirar de cara les contradiccions del projecte europeu. I des de Sagunt, una ciutat que ha viscut en la pròpia pell els encerts i les misèries de la política continental, aquesta mirada és especialment necessària. Perquè Sagunt és un exemple perfecte de com Europa pot ser motor de progrés, però també de com pot convertir-se en un espai llunyà, opac i incapaç de protegir els territoris que diu defensar.
Quan pensem en els Tractats de Roma, solem imaginar una Europa idealitzada, plena de bones intencions i de voluntat d’entesa. Però la realitat és que aquell projecte, que naixia amb la promesa de prosperitat compartida, ha anat generant desigualtats internes que encara hui condicionen la vida de moltes comunitats. Sagunt, amb la seua història industrial, és un bon exemple d’això. La ciutat va ser símbol de modernitat i de força obrera, però també va patir l’abandonament institucional quan la siderúrgia va caure. I en aquell moment, Europa va mirar cap a una altra banda. O, si més no, no va mirar prou.
És per això que el 25 de març no pot ser només una celebració. Ha de ser també un recordatori incòmode. Un dia per preguntar-nos què ha fet Europa per nosaltres, però sobretot què ha deixat de fer. I Sagunt, que ara es troba en un moment de transformació profunda amb projectes industrials que tornen a situar-la al mapa, necessita una Europa que no repetisca errors, que no utilitze els territoris com a peces intercanviables d’un tauler econòmic, que no convertisca la reindustrialització en una nova forma de dependència.
Europa parla molt de transició ecològica, de sobirania energètica, de futur verd. Però massa sovint aquestes paraules es queden en discursos que no aterren en la realitat quotidiana de les ciutats. EURATOM, per exemple, va nàixer amb la voluntat de garantir un ús segur i compartit de l’energia nuclear. Hui, en canvi, el debat energètic europeu és un camp de batalla on cada estat defensa els seus interessos i on les decisions es prenen lluny de les persones que després han de conviure amb les conseqüències. Sagunt, que aspira a ser un pol industrial sostenible, necessita una Europa que no només marque objectius, sinó que done suport real, que escolte els territoris i que entenga que la transició ecològica no pot ser un luxe, sinó una oportunitat justa.
El 25 de març també ens recorda que Europa es va construir sobre la idea de superar fronteres. Però hui, mentre es parla d’unitat, es reforcen murs, es negocien acords migratoris que vulneren drets humans i es permet que la Mediterrània continue sent una fossa comuna. Sagunt, ciutat mediterrània, sap perfectament què significa viure en un espai que ha sigut històricament punt de trobada, però també de conflicte. I des d’ací, des de la riba valenciana, no podem acceptar una Europa que es proclama defensora de la dignitat humana mentre gira l’esquena a les persones que fugen de la guerra, de la fam o de la persecució.
L’efemèride del 25 de març hauria de servir per reivindicar una Europa més valenta, més coherent i més pròxima. Una Europa que no es limite a ser un mercat, sinó que siga un projecte polític amb ànima. Una Europa que entenga que la diversitat lingüística i cultural és una riquesa i no un problema. I ací, Sagunt té molt a dir. Perquè és una ciutat que ha sabut preservar la seua identitat, que ha defensat la llengua i la cultura pròpies, que ha lluitat per ser reconeguda en la seua pluralitat. I això és exactament el que Europa hauria d’aprendre: que la unitat no és uniformitat, que la força naix de la diversitat i que els pobles que formen part del projecte europeu no poden ser tractats com a simples administracions regionals.
També cal recordar que els Tractats de Roma van nàixer en un context de reconstrucció. Europa estava devastada per la guerra i necessitava reinventar-se. Hui, salvant les distàncies, ens trobem en un moment similar. No per una guerra interna, sinó per una crisi global que afecta la manera com produïm, com consumim i com vivim. El canvi climàtic, la digitalització, les tensions geopolítiques i les desigualtats socials exigeixen una resposta col·lectiva. I Sagunt, amb el seu teixit social actiu, amb la seua tradició de lluita i amb la seua capacitat de reinventar-se, pot ser un exemple de com afrontar aquests reptes des de la proximitat.
Però per a això cal una Europa que no es quede en declaracions. Una Europa que no utilitze el llenguatge inclusiu només com a decoració, sinó com a compromís real amb la igualtat. Una Europa que no parle de drets socials mentre permet que la precarietat siga la norma per a milions de persones. Una Europa que no es limite a celebrar aniversaris institucionals, sinó que escolte les reivindicacions dels barris, dels sindicats, de les associacions, de les persones que cada dia sostenen el continent amb el seu treball i la seua esperança.
El 25 de març hauria de ser, doncs, un dia per reivindicar una Europa que mire cap a Sagunt i cap a tantes altres ciutats que han sigut motor econòmic i cultural, però que sovint han quedat al marge de les grans decisions. Una Europa que entenga que la política industrial no pot ser un joc d’interessos entre capitals, sinó una estratègia compartida que done oportunitats reals als territoris. Una Europa que no veja el Mediterrani com una frontera, sinó com un espai de cooperació i de futur.
I també hauria de ser un dia per recordar que el projecte europeu no està acabat. Que encara queda molt per fer. Que la Unió Europea no pot continuar funcionant com un club d’estats que negocien quotes i privilegis, sinó que ha de convertir-se en una comunitat política de veritat, amb institucions democràtiques fortes i amb una ciutadania empoderada. Sagunt, amb la seua història de participació i de mobilització, pot ser un exemple de com construir aquesta Europa des de baix, des de la gent, des de la vida quotidiana.
En definitiva, el 25 de març no és només una data històrica. És una oportunitat per repensar Europa, per exigir més, per reivindicar un projecte que siga realment compartit. I Sagunt, com tantes altres ciutats que han patit i han lluitat, mereix formar part d’aquesta reflexió. Perquè Europa no serà completa mentre no escolte les veus dels territoris que la conformen. I perquè només una Europa que reconega la seua diversitat, que defense els drets humans i que aposte per un desenvolupament just podrà estar a l’altura del que es va començar a construir aquell 25 de març de 1957.
Potser és hora que aquesta efemèride deixe de ser un acte protocol·lari i es convertisca en un crit col·lectiu. Un crit que diga que volem una Europa més justa, més democràtica, més humana. Una Europa que no oblide Sagunt ni cap altre territori que ha contribuït a construir-la. Una Europa que, com aquell dia a Roma, torne a creure en la força de la cooperació i en la dignitat de les persones.