El Dia Internacional del Dret a la Veritat en relació amb Violacions Greus dels Drets Humans i de la Dignitat de les Víctimes ens interpel·la cada any, però en territoris com el nostre adquireix una ressonància particular. No és una commemoració llunyana ni abstracta. És una invitació a mirar de front un passat que encara projecta ombres llargues sobre el present. Quan parlem de dret a la veritat, inevitablement pensem en el franquisme, en les seues conseqüències i en la necessitat de reparació que moltes persones i col·lectius continuen reclamant.
La veritat no és només un relat històric. És una condició per a la dignitat. Les societats que han patit períodes de violència institucionalitzada ho saben bé. Sense veritat no hi ha reconeixement, i sense reconeixement no hi ha reparació possible. En el cas del franquisme, la veritat ha sigut durant dècades un camp de batalla simbòlic i polític. Moltes famílies han viscut amb silencis imposats, amb pors heretades, amb noms que no apareixien en cap registre i amb històries que només es transmetien en veu baixa. El dret a la veritat és, per a elles, una forma de justícia tardana però imprescindible.
Quan es parla de reparació, sovint es pensa en mesures materials o jurídiques, però la reparació és també un procés emocional i col·lectiu. Implica reconéixer que hi hagué víctimes, que hi hagué repressió, que hi hagué persones que perderen la llibertat, la vida o la possibilitat de viure-la plenament. Implica acceptar que el dolor no desapareix només perquè passen els anys. La memòria no és un capítol que es tanca, sinó un espai que es treballa. I aquest treball requereix voluntat, recursos i un compromís real amb els drets humans.
Algunes persones argumenten que remoure el passat és inútil o fins i tot contraproduent. Però aquesta idea oblida que el passat no està realment superat mentre hi haja fosses sense obrir, arxius incomplets o testimonis que encara esperen ser escoltats. El dret a la veritat no és un capritx, és una necessitat democràtica. Les democràcies madures no tenen por de revisar-se, d’analitzar els seus traumes i d’assumir responsabilitats. Fer-ho no debilita les institucions, sinó que les enfortix, perquè les connecta amb la justícia i amb la dignitat de les persones.
El franquisme va deixar un llegat complex que encara es manifesta en la vida quotidiana. Hi ha noms de carrers, monuments i símbols que continuen generant debat. Hi ha relats que es presenten com a neutrals però que en realitat invisibilitzen la repressió. Hi ha generacions que han crescut sense conéixer la història completa, i això dificulta la construcció d’una memòria compartida. El dret a la veritat implica també revisar com contem el passat, quines veus hi incloem i quines deixem fora. La història no és només una successió de fets, és també una disputa pel significat.
La reparació, en aquest sentit, no és només per a les víctimes directes, sinó per a tota la societat. Una comunitat que no afronta els seus traumes queda atrapada en ells. Una comunitat que els afronta, en canvi, pot avançar amb més serenitat i més cohesió. La reparació és un acte de responsabilitat col·lectiva. No es tracta de culpabilitzar generacions posteriors, sinó de reconéixer que els efectes de la violència estructural no desapareixen sols. La desigualtat, la por, el silenci i la desinformació són herències que cal desactivar.
El Dia Internacional del Dret a la Veritat ens recorda que la memòria és un dret humà. No és un luxe ni una qüestió secundària. Les persones tenen dret a saber què va passar, per què va passar i qui en va ser responsable. Aquest dret és fonamental per a evitar que les violacions greus dels drets humans es repetisquen. Quan una societat coneix la seua història, pot identificar els mecanismes que van permetre la repressió i pot construir institucions més fortes i més respectuoses amb la dignitat humana.
En el cas del franquisme, la veritat ha sigut sovint fragmentada. Hi ha hagut avanços importants, però també resistències. Les exhumacions, els arxius, els testimonis i les investigacions han permés recuperar part de la memòria, però encara queda molt per fer. La reparació no és un acte puntual, és un procés llarg que requereix constància. Requereix també empatia, perquè implica escoltar històries doloroses i reconéixer injustícies que durant molt de temps van ser negades o minimitzades.
La memòria democràtica no és un exercici de nostàlgia, sinó una eina per a construir un futur més just. Quan una societat es compromet amb la veritat, envia un missatge clar: la dignitat de les persones és innegociable. Aquest compromís és especialment important en un món on els discursos d’odi i les narratives que relativitzen la violència poden tornar a guanyar espai. La memòria és una defensa contra l’oblit, però també contra la repetició dels errors.
El franquisme forma part de la nostra història, però no ha de determinar el nostre futur. El que sí que pot determinar-lo és la manera com el recordem. Si ho fem amb rigor, amb respecte i amb voluntat de reparació, contribuirem a una societat més madura i més justa. Si ho fem amb indiferència o amb por, perpetuarem les ferides. El dret a la veritat és, en última instància, un dret a la dignitat. I la dignitat és la base de qualsevol convivència democràtica.
Aquest dia internacional ens convida a reflexionar, però també a actuar. Ens recorda que la memòria és una responsabilitat compartida i que la reparació és un camí que encara hem de recórrer. Ens anima a escoltar les persones que han patit, a donar-los espai i a reconéixer el seu dolor. Ens impulsa a construir una societat que no tinga por de mirar el seu passat perquè confia en la seua capacitat de transformar-lo en aprenentatge.
La veritat no sempre és còmoda, però és necessària. La reparació no sempre és fàcil, però és justa. I la memòria no sempre és senzilla, però és imprescindible. En aquest equilibri entre dolor i esperança es troba la possibilitat d’una convivència més humana i més respectuosa. El Dia Internacional del Dret a la Veritat ens recorda que aquesta possibilitat està a les nostres mans, i que el futur que construïm dependrà de la valentia amb què afrontem el nostre passat.