En els últims anys, diversos municipis han debatut sobre la possibilitat de regular l’accés a dependències públiques quan una persona accedeix amb el rostre cobert. Es tracta d’una qüestió delicada, perquè combina seguretat, funcionament administratiu i drets fonamentals. De fet, segons com es formule, pot convertir-se en una eina útil per garantir la correcta identificació o, per contra, en un instrument de discriminació encoberta.
Moltes de les propostes que arriben als plens tenen un problema d’origen: parteixen d’una mirada parcial, centrada en un tipus concret de vestimenta i no en el fenomen general que efectivament cal regular. Quan la normativa s’escriu pensant en col·lectius concrets —encara que no s’esmente explícitament— es corre el risc que el discurs que l’acompanya acabe projectant estereotips, temor o sospita cap a determinades persones pel seu origen o creences.
Tanmateix, és perfectament possible —i jurídicament més robust— regular aquesta qüestió des d’una perspectiva estrictament funcional. Una administració pública pot exigir la identificació visual en tràmits que així ho requerisquen, igual que pot exigir documentació, firma o presència física. El que no pot fer és dirigir la norma cap a una pràctica cultural, religiosa o estilística concreta.
La clau per a una regulació democràtica i no discriminatòria és distingir dues coses:
1. El que té a veure amb la seguretat i la identitat.
2. El que té a veure amb la llibertat personal i religiosa.
Quan una norma s’orienta només al primer punt, la població ho percep com una mesura de protecció i eficàcia administrativa. Quan es barreja amb el segon, el risc de caure en discursos d’exclusió augmenta.
Una redacció adequada no parla de “vels”, “burques” o “prendes religioses”, sinó de “ocultació integral del rostre, siga quin siga el seu origen o finalitat”. I encara més important: garanteix procediments respectuosos. La identificació pot fer-se en un espai reservat, per personal del mateix sexe, i només quan siga realment necessària. Això evita humiliacions i reforça la confiança de la ciutadania en les institucions.
A més, una bona norma delimita clarament l’àmbit d’aplicació. Cap ajuntament té competències per legislar la via pública, i intentar fer-ho no sols és il·legal, sinó que transmet un missatge d’alarma social injustificada. La regulació ha de concentrar-se únicament en dependències municipals, en moments concrets i justificats.
Un altre aspecte fonamental és la proporcionalitat. No totes les interaccions amb l’administració requereixen veure el rostre: deixar un document, recollir un full informatiu o registrar una instància no posa en risc la seguretat. Exigir la identificació només quan realment cal reforça la legitimitat de la mesura i evita la sensació d’arbitrarietat.
Finalment, cal recordar que les institucions públiques tenen una responsabilitat pedagògica. Una regulació ben dissenyada pot contribuir a una convivència serena i igualitària; una regulació mal enfocada pot alimentar prejudicis, por i divisió social. Les administracions tenen el repte —i el deure— de redactar normes que garantisquen els seus objectius sense convertir la diferència en sospita.
No es tracta de negar que hi haja situacions en què la identificació visual siga imprescindible, sinó de construir una regulació que ho garantisca sense assenyalar ningú. Una norma tècnica, neutral i proporcional és sempre més eficaç que un text que, sense voler-ho, pot projectar un eco de desconfiança cap a col·lectius concrets. El repte és regular sense discriminar, protegir sense estigmatitzar i governar sense fer-ho des de la por.