La seua feina no és només interpretar lleis. És escoltar històries, ordenar el caos, donar forma jurídica al dolor, a la por, a la injustícia. Són persones que entren en contacte amb la fragilitat humana en totes les seues formes: famílies que es trenquen, empreses que s’enfonsen, persones que han sigut víctimes d’abusos, ciutadans que s’enfronten a l’administració, innocents acusats, culpables que també tenen dret a defensa. L’advocacia és, en el fons, un ofici de proximitat emocional, encara que sovint es dissimule darrere de codis i procediments.
En una societat democràtica, el dret a la defensa és un pilar fonamental. Però aquest dret seria paper mullat sense els professionals que el fan possible. L’advocat o advocada és la veu de qui no sap com parlar davant del poder. És la mà que acompanya quan el sistema es fa immens. És la persona que recorda a jutges, fiscals i administracions que darrere de cada expedient hi ha una vida concreta, amb noms i cognoms, amb circumstàncies que no caben en un formulari.
També és cert que l’advocacia viu tensions internes. La pressió del temps, la càrrega emocional, la responsabilitat de no fallar, la necessitat de mantindre’s al dia en un món jurídic que canvia constantment. I, per damunt de tot, la sensació que sovint han de lluitar contra un sistema que no sempre facilita la justícia, sinó que la complica. Però és precisament en aquesta lluita on es veu la grandesa del seu ofici: la capacitat de resistir, de persistir, de buscar escletxes de llum en estructures que semblen inamovibles.
Hi ha advocats i advocades que treballen en grans despatxos, gestionant litigis milionaris. N’hi ha que dediquen la seua vida al torn d’ofici, cobrint casos que ningú vol, sostenint la part més vulnerable de la societat. N’hi ha que es dediquen al dret laboral, al penal, al civil, al mercantil, al medi ambient, als drets humans. Cada especialitat té les seues batalles, però totes comparteixen una mateixa essència: la defensa de la persona davant del poder.
En un moment en què la desinformació circula amb facilitat i en què les xarxes socials converteixen qualsevol opinió en sentència, la figura de l’advocat o advocada és més necessària que mai. No per blindar privilegis, sinó per recordar que la justícia no és un espectacle, sinó un procés. Que no es pot condemnar algú en un tuit. Que els drets no són negociables. Que la veritat necessita temps, rigor i garanties.
També cal reconéixer que l’advocacia ha fet un camí important en termes d’igualtat. Durant dècades, va ser un món masculinitzat, tancat, jeràrquic. Hui, les advocades no només són majoria en moltes facultats, sinó que ocupen espais de lideratge, transformen la professió i aporten una mirada imprescindible. La justícia, com qualsevol estructura social, necessita diversitat per ser realment justa.
Quan pensem en els advocats i advocades, no hauríem de pensar només en judicis televisats o en pel·lícules de tribunals. Hauríem de pensar en aquella persona que ajuda una família a no perdre la casa. En qui defensa un treballador acomiadat injustament. En qui acompanya una víctima de violència. En qui lluita perquè una administració reconega un dret que ha negat. En qui, amb discreció i constància, fa possible que la democràcia no siga només un concepte, sinó una pràctica quotidiana.
L’advocacia és un ofici que combina intel·ligència, empatia i resistència. Un ofici que sovint es fa en silenci, sense reconeixement, però que sosté una part essencial del nostre sistema de drets i llibertats. En un món que tendeix a simplificar-ho tot, els advocats i advocades ens recorden que la realitat és complexa i que la justícia necessita persones capaces de navegar aquesta complexitat amb rigor i humanitat.
Potser, al final, la millor manera de descriure la seua feina és dir que són ponts. Ponts entre la llei i la vida, entre el paper i la realitat, entre el poder i la ciutadania. I en una societat que vol avançar sense deixar ningú enrere, aquests ponts són imprescindibles.