Hui fa quatre anys que Rússia va iniciar la invasió a gran escala d’Ucraïna. Quatre anys que han canviat Europa, l’economia global i la percepció que tenim de la fragilitat del nostre sistema. Quatre anys que han servit per comprovar que la globalització és un mecanisme tan potent com vulnerable, i que qualsevol sacsejada geopolítica pot convertir-se en una excusa perfecta per a justificar increments de preus que després ningú té pressa per revertir.
La guerra ha sigut, sens dubte, una tragèdia humana i política. Però també ha sigut un mirall incòmode: ha deixat al descobert desigualtats, hipocresies i interessos econòmics que, en temps de pau, passen més desapercebuts. I entre totes les conseqüències, una destaca especialment per al ciutadà corrent: la pujada generalitzada dels preus, especialment dels aliments bàsics com els cereals, els olis i els productes derivats del transport.
Ucraïna, el graner d’Europa… i la coartada perfecta
És cert que Ucraïna és un dels principals productors mundials de cereals, gira-sol i oli vegetal. És cert que la guerra va interrompre rutes comercials, va bloquejar ports i va generar incertesa. Però també és cert que moltes empreses van aprofitar aquella incertesa per a pujar preus de manera fulgurant, molt per damunt del que justificaven els costos reals.
L’exemple paradigmàtic és l’oli. Recordem-ho: en 2022 i 2023, l’oli de gira-sol i fins i tot l’oli d’oliva van duplicar o triplicar el seu preu. I de sobte, botelles d’oli produïdes a Jaén —sí, aquell oli de Mercadona amb precinte de seguretat per evitar robatoris— costaven quasi el doble. La pregunta és inevitable: realment eixe oli era de Jaén, o era una barreja d’orígens que convenientment es justificava amb la guerra? I encara més important: si la causa era la guerra, per què quatre anys després els preus no han tornat al nivell anterior?
La resposta és incòmoda: perquè no interessa. Perquè una vegada el consumidor s’ha acostumat a pagar més, baixar els preus no és rendible. Perquè la guerra va ser una oportunitat per a reajustar marges de benefici. I perquè, en un mercat globalitzat, qualsevol crisi és una excusa perfecta per a traslladar costos —reals o ficticis— al consumidor final.
La globalització: quan tot està connectat… però no per a tots igual
La guerra d’Ucraïna va demostrar que la globalització és un sistema que funciona molt bé quan tot va rodat, però que es trenca amb facilitat quan apareix un conflicte. Els preus del transport marítim es van disparar, els costos energètics van pujar i les cadenes de subministrament es van tensar. Tot això és cert. Però també és cert que moltes empreses van aprofitar la situació per a justificar increments que no tenien una base real.
La globalització, en teoria, havia de fer-nos més resilients. Però en la pràctica, ens ha fet més dependents. Quan un país llunyà té un problema, nosaltres ho paguem al supermercat. Quan un port es bloqueja, nosaltres ho notem en la factura de la llum. Quan un govern decideix envair un altre país, nosaltres ho patim en el preu del pa.
I mentrestant, els salaris no han pujat un 25% o un 40% com sí ho han fet molts productes bàsics. La bretxa entre el cost de la vida i els ingressos reals s’ha ampliat. I la sensació de vulnerabilitat econòmica és més gran que mai.
Solidaritat selectiva: uns ulls que sí, uns altres que no
Un altre aspecte que ha generat debat és la gestió de l’arribada de refugiats ucraïnesos. Europa va obrir les portes —i va fer bé—, però la diferència de tracte amb altres crisis migratòries és evident. La solidaritat, sembla, té color de pell, religió i poder adquisitiu.
És un fet que molts ucraïnesos amb recursos econòmics importants van poder moure’s per Europa sense problemes. Famílies amb diners, negocis o propietats van trobar allotjament, ajudes i facilitats. I això no és dolent en si mateix; el problema és la comparació. Per què uns sí i uns altres no? Per què uns reben ajudes immediates i altres passen anys atrapats en burocràcies interminables?
La guerra d’Ucraïna va activar una solidaritat massiva, però també va evidenciar que eixa solidaritat no és universal. És selectiva. És emocional. És política. I, sobretot, és desigual.
La crisi dels preus: quan la necessitat es converteix en negoci
Tornem als preus. Perquè, al final, és el que més directament afecta la vida quotidiana. Quatre anys després, els preus continuen un 25% o un 40% per damunt del que costaven abans de la invasió. I això no és normal. No és justificable. No és sostenible.
Els cereals han pujat. Els olis han pujat. Els productes derivats del transport han pujat. Però també ho han fet productes que no tenen res a veure amb Ucraïna. I això és el que fa sospitar que la guerra va ser, per a molts sectors, una oportunitat d’or per a reajustar preus a l’alça.
La pregunta clau és: si la causa era conjuntural, per què els preus no tornen a baixar quan la conjuntura millora? Per què, quan els costos del transport es normalitzen, els preus no ho fan? Per què, quan els ports tornen a funcionar, els supermercats continuen cobrant com si estiguérem en plena crisi?
La resposta és senzilla: perquè no hi ha incentiu per a baixar-los. Perquè el mercat funciona així. Perquè, en absència de regulació o pressió social, els preus només coneixen un camí: cap amunt.
El cas de l’oli: un símbol de la desconfiança
L’oli és un exemple perfecte perquè combina tres elements: necessitat, tradició i especulació. Quan veus una botella d’oli d’oliva de Jaén amb precinte de seguretat, no penses en Ucraïna. Penses en la picaresca, en la por al robatori, en la sensació que alguna cosa no quadra.
I quan eixa mateixa botella passa de 3,50 € a 7 € en pocs mesos, la pregunta és inevitable: realment eixa pujada és culpa de la guerra? O és que, simplement, algú va veure una oportunitat per a augmentar marges?
La resposta no és blanca o negra. Hi ha factors reals: males collites, sequera, costos energètics. Però també hi ha factors oportunistes: especulació, falta de transparència i un mercat que sap que el consumidor no té alternativa.
I el més preocupant és que, quatre anys després, els preus no han tornat al seu lloc. I potser ja no ho faran mai.
Quatre anys després: què hem aprés?
La guerra continua. Les conseqüències econòmiques també. Però el que realment hem aprés és que vivim en un sistema fràgil, desigual i fàcilment manipulable. Hem aprés que la solidaritat és selectiva. Que els preus poden pujar en hores i tardar anys —o dècades— a baixar. Que la globalització ens fa vulnerables. I que, quan hi ha una crisi, sempre paga el mateix: el consumidor.
També hem aprés que les explicacions oficials no sempre són suficients. Que cal preguntar-se, qüestionar, analitzar. Que no tot el que puja ho fa per necessitat. I que, moltes vegades, darrere d’una crisi hi ha qui fa negoci.
I ara què?
Quatre anys després, el món continua en tensió. Els preus continuen alts. La guerra continua. I nosaltres continuem pagant les conseqüències. Però també tenim més informació, més consciència i més capacitat per a exigir transparència.
Potser no podem canviar el món. Però sí podem exigir que no ens prenguen el pèl. Que no utilitzen una guerra com a excusa permanent. Que no convertisquen la necessitat en un luxe. Que no ens facen creure que tot és inevitable quan, en realitat, moltes coses són decisions.
La invasió d’Ucraïna va ser un punt d’inflexió. Però la manera com hem gestionat les seues conseqüències diu molt més de nosaltres que del conflicte en si. I, si alguna cosa queda clara quatre anys després, és que la globalització necessita una revisió profunda, que la solidaritat ha de ser real i no selectiva, i que els preus no poden continuar sent una muntanya russa que sempre puja i mai baixa.