Quan vaig llegir les paraules del papa Leó XIV advertint els bisbes espanyols sobre el perill de la ultradreta, vaig sentir una barreja d’alleujament i tristesa. Alleujament perquè, per fi, algú amb autoritat moral dins de l’Església s’atrevia a dir en veu alta allò que molts catòlics progressistes portem anys denunciant. Tristesa perquè és una constatació que el mal ja està fet, que la fe ha sigut segrestada per discursos que no tenen res de cristians i que, malgrat això, continuen trobant altaveus i complicitats dins de la mateixa institució que hauria de defensar els pobres, els migrants i els vulnerables.
Jo sóc catòlic, d’esquerres i valencianista. Ho dic sense complexos i sense necessitat de justificar-me davant de ningú. La meua fe no és incompatible amb la defensa dels drets humans, de la justícia social, de la dignitat de totes les persones. Al contrari: és precisament la meua fe la que m’hi empeny. Quan Jesús diu que allò que fem al més menut dels nostres germans li ho fem a ell, no està deixant espai per a interpretacions partidistes. No diu que només hem d’ajudar els que parlen la nostra llengua, o els que tenen els nostres papers, o els que voten com nosaltres. Diu que hem d’ajudar els més menuts, punt. I els més menuts, hui, són els migrants que arriben desesperats, les famílies que no arriben a final de mes, els joves que no poden emancipar-se, les dones que pateixen violència, els treballadors explotats, els refugiats que fugen de guerres que Europa alimenta amb la seua hipocresia.
Per això em dol tant veure com l’extrema dreta ha aconseguit infiltrar-se en el discurs religiós, com si tingueren el monopoli de la moral o de la tradició. No hi ha res més anticristià que utilitzar la fe per justificar l’odi, la por o la discriminació. I, tanmateix, ho fan cada dia. Ho fan quan criminalitzen els migrants, quan parlen de “invasions”, quan associen pobresa amb delinqüència, quan defensen murs i tanques com si foren solucions i no símbols de la nostra incapacitat per estimar. Ho fan quan es presenten com a defensors de la família mentre neguen drets a famílies reals que no encaixen en el seu model únic. Ho fan quan invoquen la paraula “llibertat” per atacar drets que no els agraden, però callen quan la llibertat és la dels altres.
El que ha fet Leó XIV és posar-los davant del mirall. I això els molesta. Els molesta perquè ells volen una Església dòcil, submisa, útil per als seus interessos. Una Església que calle davant de la injustícia, que es limite a beneir banderes i a repetir consignes. Una Església que no parle de desigualtat, ni de pobresa, ni de migrants, ni de medi ambient, ni de drets socials. Una Església que siga un instrument polític, no una comunitat de fe. I això, per a mi, és una blasfèmia molt més greu que qualsevol crítica que puguen fer a la jerarquia.
Com a valencià, a més, veig amb especial preocupació com aquest discurs arrela en territoris que han patit històricament la manipulació identitària. L’extrema dreta espanyola no sols vol segrestar la fe; també vol segrestar la identitat. Vol convertir-nos en súbdits d’un projecte uniformitzador que menysprea la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra manera d’entendre el món. I ho fa amb una habilitat perversa: es presenta com a defensora de la tradició mentre ataca les tradicions reals del nostre poble. Parlen de “defendre Espanya” mentre neguen la diversitat que fa Espanya possible. Parlen de “respectar la història” mentre reescriuen la història per adaptar-la al seu relat. Parlen de “llibertat” mentre volen imposar un únic model de país, de família, de fe i de vida.
Com a catòlic, no puc acceptar que la meua fe siga utilitzada per legitimar aquest projecte. Com a home d’esquerres, no puc acceptar que es normalitze un discurs que deshumanitza els més vulnerables. Com a valencianista, no puc acceptar que es pretenga esborrar la nostra identitat sota una bandera que no ens representa. I com a ciutadà, no puc acceptar que es jugue amb la por i l’odi per guanyar vots.
Quan el papa adverteix els bisbes espanyols sobre el perill de la ultradreta, no està fent política partidista. Està fent teologia. Està recordant-los que la missió de l’Església no és protegir privilegis, sinó defensar els pobres. No és conservar poder, sinó servir. No és imposar, sinó acompanyar. No és jutjar, sinó estimar. I això, per a alguns, és intolerable, perquè els deixa sense discurs. Si la fe torna al seu lloc, ells perden l’eina que havien convertit en arma.
Però també he de dir que la responsabilitat no és només de l’extrema dreta. La jerarquia eclesial espanyola ha sigut massa sovint còmplice, per acció o per omissió. Ha callat quan havia de parlar, ha parlat quan havia de callar, ha mirat cap a un altre costat quan la injustícia era evident. Ha permés que determinats grups s’apropiaren del discurs religiós sense plantar-los cara. Ha tingut por de perdre fidels, quan el que ha perdut és credibilitat. I això també ho denuncia Leó XIV, encara que siga de manera implícita. Quan diu que la seua major preocupació és la instrumentalització de la fe, està dient que alguns bisbes han permés que això passara. I això, per a ells, és un toc d’atenció que feia molts anys que no rebien.
Jo, com a creient, celebre que el papa siga valent. Celebre que parle clar. Celebre que recorde que el cristianisme no és una ideologia, sinó una manera de viure. Celebre que defense els migrants, els pobres, els vulnerables. Celebre que denuncie l’odi disfressat de patriotisme. Celebre que pose límits a aquells que volen convertir l’Església en una sucursal d’un partit polític. I celebre, sobretot, que ens recorde que la fe no pot ser mai una excusa per deixar de ser humans.
Però també sé que això no serà suficient. L’extrema dreta continuarà utilitzant la religió perquè els funciona. Continuaran parlant de cristianisme mentre neguen l’essència del cristianisme. Continuaran presentant-se com a defensors de la civilització mentre ataquen la civilització de la convivència. Continuaran fent servir la por perquè la por és fàcil de vendre. I continuaran trobant altaveus, perquè hi ha qui prefereix un cristianisme còmode, identitari i excloent a un cristianisme exigent, obert i compromés.
Per això, la responsabilitat és nostra. De cada creient que no vol que la seua fe siga manipulada. De cada ciutadà que no vol que el seu país siga governat per l’odi. De cada valencià que no vol que la seua identitat siga esborrada. De cada persona que creu que el futur ha de construir-se des de la dignitat i no des de la por. No podem esperar que el papa ho faça tot. No podem esperar que els bisbes reaccionen tots alhora. No podem esperar que la política es regenere sola. Hem de ser nosaltres els que alcem la veu, els que defensem els valors que ens defineixen, els que plantem cara a l’odi amb fermesa però també amb esperança.
Jo, com a catòlic d’esquerres i valencianista, no vull una Església que siga un instrument de poder. Vull una Església que siga un refugi per als que pateixen. No vull una fe que es convertisca en bandera. Vull una fe que es convertisca en pont. No vull un cristianisme que excloga. Vull un cristianisme que abrace. I no vull un país que es tanque en si mateix. Vull un país que mire el futur amb valentia i amb humanitat.
Les paraules de Leó XIV són un far enmig de la foscor. Però un far no mou els vaixells; només els guia. Som nosaltres els que hem de decidir cap a on naveguem. I jo ho tinc clar: cap a un futur on la fe no siga arma, on la política no siga odi i on la identitat no siga imposició. Cap a un futur on ser catòlic, d’esquerres i valencià no siga una contradicció, sinó una manera coherent d’estimar el món.